El modernisme, una actitud i un llarg camí

“Modernisme” és sinònim de voluntat de modernitzar una cultura i d’integrar-se a Europa.  L’Exposició Universal del 1888, primer esdeveniment internacional organitzat per la ciutat de  Barcelona, es considera la porta d’entrada a Europa i la modernitat, i la data d’inici del moviment.

El desig de modernitat, impulsat per intel·lectuals i artistes, defensava la cultura com a  instrument regenerador per superar una atmosfera localista i endarrerida, fixant-se en Europa. Alhora, superant-lo, mirava cap al passat, com ho havia fet la Renaixença, moviment cultural romàntic que havia recuperat les arrels autòctones. Mirar cap al futur sense renunciar al llegat històric constituí la singularitat del modernisme, inici d’un llarg camí cap a la modernitat i  alhora bressol del catalanisme polític.

El 1888 començà la darrera revisió dels historicismes que caracteritzen el primer modernisme, fins que cap al 1900 s’hi afegí l’Art Nouveau internacional, que propugnava l’art per l’art i la natura com a model, el modernisme ple. La darrera etapa del modernisme, avantsala del noucentisme i precursora del racionalisme, va estar influïda per la Secessió vienesa, de fet un llenguatge també Art Nouveau.