3. Paviment
<<Qui vol ser un caminador ha d’emprendre fins la més petita de les passejades a l’atzar, amb un autèntic esperit aventurer immortal.>>
Henry David Thoreau -
Circular.
Vull dir unes paraules a propòsit de la Ciutat, de la llibertat desorientada i de l’estat-urbs. Una història de les coses, en contrast amb les històries fetes només de successos. Les coses que són totes elles al mateix temps, sense un principi i un final. Quan travesso el llindar de casa meua i trepitjo una llamborda del carrer Sardenya, aquesta existeix al mateix temps que totes les altres llambordes de la ciutat, des del Carrer d’Arbeca al Bon Pastor, fins al carrer de l’Acer i de la Metal·lúrgia a la Zona Franca. La història del paviment, per tant, no té tampoc una estructura lineal. Per explicar-la em veig obligada a circular.
L’ús és una forma d’explicar històries sobre les coses, diu Sara Ahmed. L’ús més directe del paviment que podem fer és caminar. Al vídeo veureu un registre de les meues passes. El paviment actua com una mena de mediador d’aquest passeig. En certa manera, separa els peus del caos del dessota: de les pedretes i les irregularitats; de les clòtxines i els fòssils. Tot plegat compromet la capacitat d’errar: el camí està limitat i dirigit, regularitzat, emmarcat en una retícula. I malgrat això, la meua trajectòria no és recta ni regular, per contra, està plena de girs i vacil·lacions. Per exemple, en ocasions veureu que evito en gran manera les cantonades de les tapes. Passo pel mig o bé desvio la trajectòria per evitar-les. Aquest gest estrany és el que resta de pensament màgic infantil. El sediment de la imaginació i la sospita envers un món hostil. Entre altres coses, de petita, no em creia que els angles rectes acabessin mai. Projectava des del vèrtex un fil elàstic i invisible que s’alçava 45º del terra, com una trampa no acabada d’enterrar. Creia que en caminar sense cura, les persones anàvem aplegant fils i més fils que se’ns concentraven a la zona de l’abdomen, afegint fricció i resistència al viure; fent que tot plegat fos més feixuc amb els anys. És més, en un gir macabre de la imaginació, estava convençuda que, si n’acumulava molts, acabarien tallant-me per la meitat, com la Dàlia Negra. Els evitava desesperadament, fent salts i contorsions que amb els anys vaig aprendre a dissimular per evitar les mirades. Fins que, sense saber ben bé quan ni per què, vaig perdre la dèria. Els gestos romanen.
Ara penso que potser, aquella desgraciada criatura, amb el seu llenguatge limitat, intentava articular simbòlicament una pregunta que tots ens fem d’una manera o altra: per què hi ha tants angles rectes a la Ciutat i tan pocs enlloc més? No només abunden els angles rectes, sinó que proposen un tret definitori de la urbanitat, un llenguatge propi de certa idea de civisme i de progrés. El mateix que ha fet del paviment l’última trinxera de l’ornament en tants carrers. "L’evolució de la cultura avança amb l’eliminació de l’ornament dels objectes útils", diu Adolf Loos. "El temps del treballador i el material emprat és capital que es malversa, l’absència d’ornament portarà una reducció en les hores de treball i un augment dels salaris", predica a una audiència burgesa i aristocràtica. Que caigui, que caigui l’ornament: anacrònic, car, carregós, degenerat, inferior, immadur, ineficient i subjectiu. Hem dominat els impulsos infantils fins al punt que ja no n’hi ha. Ha arribat el temps en què les ciutats resplendeixen amb la lluïssor de les superfícies llises. Bé, no del tot.
Vull acabar aquest relat desorientat amb una conversa. Les converses amb l’entorn no estan lligades a un significat simbòlic, però demanen, com diu Mel Baggs, ampliar la resposta. Puc, per exemple, començar a mirar les rajoles amb els peus, palpant cada solc i cada desnivell. Així, començo a descobrir els panots de l’Eixample: el panot de quatre pastilles, alguns amb cercle, altres sense; el panot de la flor, on em gronxo als seus pètals; el panot de tres cercles concèntrics que, com una gota petrificada en el moment de caure a l’aigua, em convida a posar-hi el dit. També ressegueixo el desgast, més pronunciat als marges, que suavitza les formes i endolceix el frec. I em familiaritzo amb els clots i els desnivells. Volto el bloc: Provença – Padilla – Mallorca – Lepant, registrant les respostes de cada cantonada. Com he dit, aquesta interacció no està lligada a un significat simbòlic, però no és insignificant. He envaït una relació que no se’m suposa i el resultat és que el paviment i jo, ara, estem una mica més a prop.
Mazella