El fanal acollidor

Li era totalment impossible mantenir el rumb en línia recta. El seu cervell restava emboirat pels vapors enòlics produïts per la ginebra de no sabia quants gintònics.

Tornava a casa amb el sobre de la setmanada força perjudicat, com gairebé cada dissabte. Quan va arribar al que creia era el portal de casa seva cercà a la butxaca. Amb la clau a la mà intentà obrir la porta. La clau no entrava al forat del pany.

— “Obre'm la porta, collons, que veig que encara tens el llum encès, Carme, mala puta”.

A les sis de la matinada la brigada de la neteja municipal trobà un home inconscient, mullat amb els seus propis orins abraçat a un fanal encara encès en el passeig principal del barri.  

Només em faltava això, reflexionà el fanal. Tinc la base mig podrida pels pixats dels gossos que tenen amos incívics, al capdamunt les cotorres han fet un niu que pesa una barbaritat, m'han penjat un cartell que anuncia no sé quin esdeveniment, a sobre, ara aquest borratxo se m'abraça, es posa a cridar, es pixa al damunt, es tira una hora o més explicant-me la seva vida i, finalment, es queda grogui.

Ja és ben trista la vida dels fanals. Això que he explicat no és el pitjor, alguns col·legues han acabat destruïts per l'impacte d'un vehicle conduït per un simple o un borratxo drogat. Però entre els fanals també hi ha classes socials, mireu si no els del passeig de Gràcia que es consideren monuments.

A veure si s'emporten aquest individu i em deixen tranquil d'una vegada.

Relat: Josep M. Sarabia