El triomf de la imatge en colors

Revolució industrial, publicitat i cromolitografia són inseparables. L’atracció de la publicitat comercial va fer-se realitat gràcies als reclams plens de  color, ben aviat considerats com “l’art al carrer”. El paper i la llauna van ser-ne bons suports.

La litografia (del grec lithos –pedra– i graphos  –dibuix–), inventada pel bavarès Aloys Senefelder el 1796, es basa en la incompatibilitat entre l’aigua i les matèries grasses. Sobre pedres calcàries  poroses i polides –i des del 1895 sobre planxes de zenc–, s’hi dibuixa directament al damunt al llapis o tinta grassos. Després es renta amb   aiguafort i es prepara amb una composició d’aigua engomada que només penetra allà on hi ha dibuix o tinta grassa. Quan s’entinta, les zones humides rebutgen la tinta, que només resta en les parts grasses, i en estampar-se la imatge passa al paper.

La cromolitografia, que tingué vigència fins cap al 1950, exigia tantes pedres com colors tenia el dibuix –cadascuna amb el traç corresponent a  cada color– i totes elles havien de sobreposar-se amb precisió guardant el registre per assolir el resultat final correcte. Tot seguit, s’envernissaven  per protegir-les i dotar-les de brillantor. En el cas dels cartells de llauna, s’hi donava relleu mitjançant l’estampació en sec. Al final del segle XIX  sorgiren les primeres fàbriques d’envasos metàl·lics cromolitografiats. A Catalunya sobresortí una empresa italiana fundada per Gottardo de  Andreis el 1860, que el 1905 obrí una seu a Badalona, coneguda popularment com La Llauna, d’on provenen gran part dels cartells exposats, i rere la qual se n’hi crearen d’altres, com succeí arreu de l’Estat.