Curro Claret: dissenyar des dels marges i sense maquillatge

Curro Claret és dissenyador industrial i alhora activista. Per a ell, és essencial allunyar-se dels interessos purament mercantilistes i crear fent participar l’usuari. Així queda reflectit en les seves dues obres que recentment han ingressat a l’exposició “Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural”: la fruitera Malla, que requereix reutilitzar un material de rebuig per a la seva funció; i el banc llit ¡Por el amor de Dios!, un gest a un col·lectiu social en situació vulnerable. Parlem amb ell sobre la interacció entre disseny, societat i consum; la pugna entre ètica i estètica i l’emergència del disseny sostenible.

Desmitifiques la figura de dissenyador elitista. És una actitud cercada?

Hi ha una voluntat de creure que el disseny al final ha de ser per i arribar a tothom. Des de sempre he sentit atracció per l’objecte quotidià i per entendre el nivell essencial i més accessible del disseny. Hem heretat un disseny associat a una capa social concreta, quan històricament és independent de classes, entorns i elits. M’interessa trencar l’estigma de glamur del disseny.

A “Retrat imperfecte de Curro Claret” d’Óscar Guayabero, afirmes que les distàncies entre classes socials són cada cop més estretes. Què ha provocat que el disseny trenqui els murs de desigualtat que va aixecar històricament?

Els llibres d’història ens han fet creure el relat d’una certa manera, però sempre hi ha hagut elements que hem compartit totes les classes, i encara més ara, quan sembla que les distàncies entre classes són més petites. El clip, l’imperdible, un drap de cuina… sovint no els pensem en clau de disseny, però són comuns per a tothom. Són els instruments interclassistes els que em generen més interès.

Et negues a acceptar que “el disseny pertany a la gent rica i sofisticada”. Què fa necessari dissenyar des dels marges?

Per a mi, dissenyar des dels marges és una oportunitat. Pel fet que no ho demani una empresa o una organització, no vol dir que el dissenyador no pugui actuar. Hi ha més motius per dissenyar. Tampoc no m’agradaria que això es produís únicament a través del voluntariat.

Haurien d’existir filtres per a un dissenyador?

A vegades s’ha dit que el dissenyador necessitaria un codi deontològic que l'ajudés a destriar. El dilema acaba en cada cas particular. De manera oberta, dissenyaries un tanc o una arma? La majoria dirà que no, però al final algú trobarà un argument per fer-ho.

Venim del modernisme que reclamava la capacitat del disseny de despertar consciència, i ara l’era postmodernista el pensa com un argument de venda. Quin és el següent graó?

Anem en les dues direccions. Semblava que no podíem anar tan lluny, però hi ha coses que van encara més enllà del sistema mercantilista i especulatiu en què vivim; i alhora també veiem més gent compromesa que demostra que les coses poden fer-se d’una altra manera. Tant podem felicitar-nos i estar esperançats, com trobar motius per llençar-nos per la finestra davant el desastre que estem provocant.

Què fa perillar la societat de consum?

Hi ha un poder centrat en uns pocs que manen amb una ambició que supera la resta de mortals. Les nostres decisions semblen no tenir gaire a fer contra aquesta maquinària, ens trobem immersos en unes inèrcies de les quals no és senzill apartar-se. El perill és l’establishment, que no assumeix aquest compromís.

Aleshores, té sentit fer un disseny compromès?

És important entendre que la nostra feina participa d’un procés que no necessàriament ha de conduir a la gran solució, sinó que és part d’un procés de discussió. Per mi té sentit parlar, suggerir, amb la incertesa que és una provatura.

El nostre consum cultural és una amenaça per al futur més immediat?

Hauríem de veure per què s’utilitza etimològicament el terme 'consum', si expressa intercanvi de mercat o bé sensibilitat per certs aspectes. La lleugeresa amb què ens apropiem de les coses i en fem ús i desús no està en equilibri, tot i dur l’etiqueta 'cultural'.

El dissenyador pot desmarcar-se’n?

Els dissenyadors estem participant de la maquinària de l’hiperconsum. És natural que això ens generi molts interrogants i que no els intentem esquivar tan fàcilment. Ens falta consciència del que implica viure.

Ètica i estètica són pols oposats?

Venim d’una inèrcia del disseny de fer coses boniques i atractives, i és una lectura molt simplificada. Dissenyar maco no és suficient, cal trobar l’equilibri.

Ara, però, sentim cada cop més afinitat per allò que és imperfecte, lleig.

És una manera de fer que deliberadament busca una altra estètica, i vol manifestar un desacord, ser irreverent, disconforme i molesta. Ara busquem una bellesa no associada a la vida confortable.

Els materials que utilitzes responen a aquesta voluntat?

Sí, d’incomodar en certa manera i de no acceptar una bellesa que fa que no ens qüestionem prou les coses.

L’ecologisme en el disseny és una tendència?

Hi ha un risc evident de postureig dins el disseny, i una tensió inevitable per ser verd. Segurament hi ha gent que, amb desconeixement, pensi que està fent les coses bé.

La responsabilitat entre dissenyador i consumidor ha de ser compartida?

L’usuari té la seva part, naturalment. Tots a les nostres parcel·les professionals i personals tenim possibilitat de prendre una decisió sobre les coses. Hi ha un tipus de disseny, amb exemples com la fruitera Malla, un objecte fet a mitges, que vol interpel·lar en aquest sentit. A vegades és qüestió de facilitar aquesta reutilització.

Col·loques sempre l’usuari al centre de les teves creacions.

El disseny és una carta comodí que ens permet explorar i investigar. En si mateix, no és res més que un espai per fer-lo anar allà on ens sembli. La història de la humanitat està associada al disseny fet per un mateix, i ara estem centrats en un consum de mercaderies acabades. [El disseny social] és una manera de portar les preguntes al consumidor i deixar-li l’espai, i alhora estimular les seves habilitats manuals i creatives. Part del repte és fer-ho accessible, amb un coneixement molt baix i un esforç molt petit.

Existeix el disseny buit?

Afortunadament. Crec que són necessaris tots els extrems d’un mateix ventall. També podem aprendre del disseny sumptuós.

 

Si voleu conèixer més sobre les creacions de Curro Claret i d’altres dissenyadors de producte del territori, us recomanem que us apropeu al Museu del Disseny i les visiteu a l’exposició permanent “Del món al museu”. Cadascuna de les peces que la integren és una mostra representativa del disseny del seu temps, de les diverses aportacions materials i tècniques proposades pels seus autors, així com del seu ressò social.