Valerie Steele: Com ha de ser una exposició de moda?

Valerie Steele és directora i comissària en cap del museu del Fashion Institute of Technology, a Nova York, on ha organitzat al voltant de 25 exposicions des de 1997. Steele combina la seva activitat com a comissària amb un perfil més intel·lectual. El seu treball ha estat clau per a crear el camp modern dels estudis de moda i despertar consciència del valor cultural de la moda.

Parlem amb ella amb ocasió de la seva conferència “Deconstruint el cànon”, que inaugurarà el II Col·loqui d’Investigadors en Tèxtil i Moda, que tindrà lloc a l’auditori del Museu del Disseny de Barcelona els dies 21 i 22 de novembre.

Quan estudiaves a Yale, et vas adonar que la moda era part d’una cultura més àmplia i que estudiar-ne la història era una opció. De quina manera pot la moda jugar un paper significatiu a la cultura?

De la mateixa manera que l’art, la literatura o la música. És crucial entendre que la moda no està aïllada de la cultura i la societat, sinó que n’és part. D’aquesta manera, mostrarà l’actitud de les persones, el seu comportament en relació amb el cos, l’estructura de la societat, l’economia, la política. Qualsevol aspecte important per a la cultura i la societat d’una època s’emfatitzarà en la moda. Per exemple, als anys seixanta es va produir un youthquake (moviment jove) i generacions joves d’arreu del món van tornar-se més obertes i a vegades fins i tot rebels, i això es va traduir en la roba.

Com descriuries el sistema de la moda actual?

Veiem el que d’alguna manera podria anomenar-se “l’imperi de la moda”, una mena de sistema de la moda unificat globalment que s’ha tornat molt més fragmentat o fins i tot balcanitzat, de manera que no només existeix una única moda que cau del cel, per exemple, de Paris o de l’alta costura. En lloc d’això, des dels setanta fins ara la moda ha esdevingut més diversa, a mesura que apareixien nous i múltiples estils i tribus. No hi ha una moda particular dominant. Cada vegada més persones hi veuen una oportunitat per a triar vestir més o menys com desitgen, seguint qualsevol tendència que decideixin seguir.

La moda ofereix una fotografia de la societat d’una època. Quina és la nostra?

La societat està molt més fragmentada en grups, com si fossin parcel·les petites de gent amb els seus propis interessos i idees. Això queda reflectit en el tipus de peces de roba que vesteixen. Hi ha una desigualtat econòmica creixent en la societat, i això també s’expressa en la divisió cada cop més engrandida entre fast fashion (moda ràpida) i moda de luxe, eliminant l’element central de la imatge. Ja no existeix el que podem anomenar “moda de classe mitjana”.

Vivim en una crisi constant. Com es tradueix això en la moda?

Si res no es fa de manera ràpida i justa per evitar el canvi climàtic, tindran lloc cada cop més desastres naturals i socials de la mateixa manera que ja hem vist. Més onades de calor, tsunamis i refugiats climàtics. Més populisme i ultradreta. Tots aquests impactes en la societat tindran les seves pròpies ramificacions en la moda.

Històricament, les exposicions de moda han consistit en valoracions cronològiques o bé retrospectives de grans dissenyadors com a individus. Tot i això, hi ha molts altres temes importants que no es tenen presents. El Museu del FIT s’ha centrat en exposicions temàtiques que tenen per objectiu promoure i avançar en el coneixement de la moda. Com a comissària, intentes defugir les retrospectives i prefereixes comparar i contextualitzar els dissenyadors com a individus. Per què?

Les exposicions temàtiques són una millor oportunitat per als comissaris per fer una contribució real al coneixement de la moda. Si tractes amb un dissenyador com a individu, pots aportar coneixement sobre un dissenyador d’alguna manera oblidat o desconegut. Però si simplement fas una exposició més sobre Yves Saint Laurent, Balenciaga o Chanel, serà una mena d’entreteniment, una manera de fer venir la gent al museu, sense contribuir gaire al corpus bàsic de coneixement. Intel·lectualment és més gratificant i significatiu abordar temàtiques i aspectes que encara no han estat tractats.

Una exposició temàtica és més interessant per a una audiència més gran, i no només per a amants de la moda, dissenyadors i estudiants de moda?

És clar que les retrospectives ajuden, esdevenen ràpidament populars i fan que la gent vulgui visitar el museu, però penso que hem de fer quelcom veritablement especial per aportar coneixement. Passa el mateix amb la majoria d’exposicions d’art impressionista: tenen molt públic, però no afegeixen res nou al nostre coneixement sobre impressionisme. Reps diferents audiències per cada exposició. Quan vam fer Gothic: Dark Glamour, molta gent jove va venir al museu; i amb A Queer History of Fashion, òbviament va tenir un enorme interès per part de la comunitat LGBTQ. Els dissenyadors de moda negres van portar un públic molt més divers que el que visita una exposició de moda convencional. Per tant, sí, immediatament comences a rebre visites d’aquells que s’identifiquen amb alguns aspectes de l’exposició.

Sexualitat, cos i gènere són la pedra angular de les teves exposicions. Com treballes aquests conceptes?

És cert, tots aquests temes m’han interessat des del principi. La meva primera tesi estudiava els aspectes eròtics de la moda victoriana i tenia molt a veure amb la idea de moda i cos, però el cos també està influenciat pel gènere i tractat de manera diferent. Quan vam fer A Queer History of Fashion, inicialment m’esperava trobar de Dior fins ara. En comptes d’això, i investigant una bibliografia no només sobre història de la moda, sinó també en història gai i teoria de gènere, vam acabar descobrint que hi ha hagut subcultures queer des del segle XVIII a grans ciutats com Londres, París i Amsterdam; va resultar que la història de la moda gai en realitat va començar un segle sencer abans del que pensàvem. Va ser una troballa realment fascinant. Fer exposicions temàtiques, penso, et motiva a posar la mirada en més d’una disciplina.

I des de quina perspectiva els entens?

Probablement des d’un punt de vista psicoanalític. La sexualitat i el gènere són forces molt poderoses en les nostres vides i també en la creativitat. Molts dissenyadors de moda, des de Saint Laurent a Alexander McQueen, han parlat de com la sexualitat és una influència important en la seva feina, i el mateix Freud creia que influeix en la creativitat. Suposo que aquesta qüestió de qui ets i com ho expresses a través de la roba i el teu estil és molt interessant per a mi, i sovint això es relaciona amb el cos.

Tens certa inclinació per la contracultura. Per què? 

Té a veure amb la identitat i per descomptat amb la meva vida personal. Vaig marxar de casa quan tenia 15 anys i vaig anar a viure a una mena de comuna feminista lèsbica a San Francisco. Això va ser cap a la fi dels anys hippies. Tot i que l’era punk no em va impressionar gaire, com tots els meus amics gais es movien en l’escena disco, això va passar a formar part de la meva vida quan anava a la universitat. Més tard, el meu estil estava molt inspirat en l’avantguarda japonesa, que se superposava amb un de gòtic. Els anys noranta ja donava classes a la universitat sobre estil gòtic i la seva influència en la moda.

La deconstrucció del cànon és present tant en el teu camp de recerca com en el teu treball de comissària, en el moment que explores símbols, imatges i qüestions que mai no han estat el tema central d’una exposició. En són exemple la identitat de gènere i la roba fetitxe. Per què és important donar-hi veu des d’una òptica social?

És una qüestió de produir i promoure coneixement. Un museu és com una universitat i el seu rol és produir i compartir coneixement. Té la responsabilitat d’intentar-ho, perquè els museus i les universitats són d’alguna manera àrees protegides del món polític i econòmic que et donen la llibertat de parar atenció a temes que no són necessàriament sobre fer diners.

Quins temes s’ignoren encara?

Moltíssims. Penso que cada cop hi ha més interès en la idea de la conservació i el col·leccionisme de moda. Es pot fer molt més pel que fa a la moda de Llatinoamèrica. Les masculinitats estan començant a atraure més atenció. El temps és un altre assumpte que podria ser abordat en moda. Tots aquests són temes que encara no s’han investigat, però en certa manera es podrien explorar més en profunditat.

La moda encara es percep com a frívola?

Menys que abans. Acostumava a ser rebutjada per associar-se a la vanitat i frivolitat de la dona. Almenys ara la gent està disposada a reconèixer que la moda és una indústria multibilionària. Però encara hi ha molta resistència a acceptar la seva importància. Per exemple, l’esport (associat a la masculinitat) se celebra i es reconeix com una part important de la societat i la cultura; mentre que la moda, que acostuma a associar-se a la feminitat, està relativament infravalorada si ho comparem amb els esports. [La perspectiva global de la moda] està canviant, però lentament. És molt difícil, és com moure un vaixell de guerra.