Miriam Ponsa: dissenyar de persones per a persones

El projecte de la dissenyadora de moda Miriam Ponsa arrenca ara fa vint anys amb la reforma de l’antiga fàbrica tèxtil familiar, inaugurada per la seva besàvia l’any 1886. Avui, aquest espai de Manresa és on el seu equip fa realitat cadascuna de les peces que ella dissenya, amb materials poc habituals i amb tècniques pròpies de l’artesania.

Ponsa està estretament lligada al Museu del Disseny: d’una banda, la seva obra està present a la col·lecció de moda, a través de les sèries Transhumància, Bugaderes i Dones mula; d’altra, forma part de l’exposició temporal “Rajoles i oficis. Propostes artesanes contemporànies” ; i finalment, ocuparà un lloc destacat a l’exposició “Emergència! Iniciatives contra la COVID-19”, que s’inaugurarà el pròxim 17 de novembre.

Parlem amb ella del respecte per les arrels, la importància d’escoltar i reivindicar l’entorn i la investigació creativa; tots ells valors que incorpora en el discurs de les seves col·leccions, marcadament sostenible i cada cop més inconformista.

Què hauria de ser la moda segons tu?

No m’interessa quan la moda només és un fet estètic. M’interessa quan té un missatge, és inclusiva, convida a la reflexió, genera un diàleg i proporciona el bé comú. Tot això potser no es pot reflectir en una peça de roba, però sí que es pot buscar a través de colors, textures i detalls; a través de l’actitud de les models quan presenten la col·lecció, o amb una frase estampada. Quan la idea és clara, tot hi juga, tot hi ha d’anar a parar. 

No deu arribar tot d’una, però.

Picasso deia que la inspiració arriba però t’ha d’agafar treballant. Per mi és exactament així: se m’obren les portes creatives en el procés de creació. És quan sóc al taller que crear se’m fa natural, perquè per a mi és una necessitat. Abans de crear, no sé quin serà el resultat, però en el procés anem trobant les respostes. Hi ha d’haver un diàleg sempre entre les textures i les meves mans, i ha de ser coherent amb el que vull transmetre.

La investigació creativa encapçala el vostre manifest. En quines línies de recerca us heu centrat durant els darrers anys?

Investiguem, sobretot, en textures. Estem treballant molt amb làtex, que és un material que no s’acostuma a utilitzar en moda, sinó més aviat en arts plàstiques i escultura. També mirem d’innovar en tècniques artesanals.

L’exposició Rajoles i Oficis ens apropa a mons no tan distants: artesania, art i disseny. Els entens com un tot?

Estaria bé que quan es parli d’artesania s’entengui que hi van implícits l’art i el disseny, sempre tenint en compte que cada peça tindrà el seu propi valor afegit. L’artesania és respecte per les arrels, pels tempos reposats de la creació, per les persones que treballen les peces, i pel medi ambient. Jo no distingeixo tant les disciplines; de fet, crec que moltes de les persones que estem en el disseny de moda treballem les tres branques en paral·lel, tot i que ara sento que estic més en l’activisme de moda que no pas en el disseny.

Què vols dir amb ‘activisme de moda’?

Sento que he de fer alguna cosa per la moda aquí, pels productors tèxtils, perquè és un sector que està agonitzant i se’m trenca el cor. Em sento incòmoda, em molesta la injustícia i em costa molt no treure-ho. Ho faig en forma de creació, i ara tinc ganes de fer alguna cosa al carrer, en un altre format que no sigui la desfilada, potser més tipus performance. 

Per a reclamar què?

M’empipa que hi hagi tants diners públics per una plataforma de desfilades com és la 080 mentre els sanitaris reclamen més recursos. No ho puc entendre. I menys quan nosaltres hem demostrat, des de fa algunes edicions, que hi ha empreses privades interessades a promocionar les desfilades. Els diners públics que es posen a la 080 no són efectius. M’estranya que ningú hi digui res, i sobretot des de la moda, que tenim un gran altaveu. Em sento força sola, però això no m’aturarà.

El teu activisme implica reivindicar la sostenibilitat i la proximitat?

Per descomptat. Durant la pandèmia, els únics que hem pogut donar resposta a l’emergència hem sigut els que estem produint aquí. Quan se’ns han demanat bates i mascaretes, les hem pogut fer ràpidament, perquè treballem amb tallers i proveïdors locals. És molt fàcil d’entendre: quan no tens sal, no la demanes a la Xina; vas a casa el veí i li’n demanes una mica, no? És el consum local el que salvarà la indústria. Hem de ser conscients que estem pagant un cost molt alt quan un producte ve de fora.

Deslocalització, hiperconsum i producció massificada van de la mà?

Nosaltres podem fer slow fashion perquè no tenim una gran producció i perquè hem decidit produir als tallers que tenim a prop. I a un taller petit no li pots demanar mil peces en dos dies, senzillament no és viable. A Catalunya és difícil produir molta quantitat, perquè la indústria tèxtil ha anat desapareixent amb la globalització, fent-nos perdre el saber fer i l’experiència que teníem. 

Quan una marca gran es reivindica com a sostenible, t’ho creus?

En la majoria de casos, és una campanya de màrqueting. Sí que hi ha algunes empreses que ho fan bé, però són les que menys. Si al consumidor li interessa, només cal que entri al web i investigui una mica, perquè les marques que fan moda sostenible normalment ho ensenyen a través de vídeos o fotografies. És molt difícil enganyar amb això.

En som responsables, els consumidors?

En som corresponsables: una acció de compra és com un vot a les urnes. La compra hauria de ser molt més reflexiva, però les grans marques la converteixen en un impuls. No té cap lògica comprar-se tres peces de roba cada setmana; en canvi, una cada tres mesos, potser té més sentit. I serà una peça de més qualitat, durarà més anys i no generarà tants residus. 

Els feminismes estan posant bastons a les rodes als rols de gènere tradicionals, i la indústria de la moda està responent amb col·leccions gender-neutral. Què en penses? T’hi veus?

Tocava trencar canons i estereotips. Però de la mateixa manera que parlem de gènere, podem parlar de raça –al final és una qüestió d’humanitat. La moda ha de ser inclusiva i afavorir el canvi. Jo no em tanco a fer una col·lecció gender-neutral, tot i que moltes de les nostres peces ja les compren homes. En canvi, hi ha un altre buit on penso que puc fer una aportació, que és el sector teenager: la moda que existeix per adolescents no ofereix propostes gaire interessants. 

Durant el confinament, què et va empènyer a fer bates i mascaretes?

Teníem moltes ganes de fer alguna cosa i a casa no ens hi podem estar, no en sabem. Com que treballem molt a prop d’on vivim, pràcticament no havíem ni de sortir al carrer. Al principi, quan no hi havia mascaretes enlloc, en fèiem amb un teixit de folre polar, perquè era el que teníem. Aviat ens van certificar un altre teixit per a ús sanitari. Ens ha fet moltíssima il·lusió poder donar resposta a una emergència i fer sentir a la gent protegida. 

Per què és important dissenyar amb perspectiva social, de persones a persones?

Perquè jo vull ser al costat de les persones. No m’interessa estar sola, aïllada, creant només per a mi i per satisfer el meu ego creatiu. He fet tantes col·leccions i he tingut tanta llibertat creativa que ja no tinc aspiracions de continuar dissenyant en aquesta direcció. Em ve de gust fer activisme, canviar les coses que no m’agraden i contribuir al fet que la moda vagi cap a millor.