"La cultura material reflecteix les maneres de sentir i viure". Entrevista amb Paula García-Masedo

El treball de Paula García-Masedo està protagonitzat per la capacitat dels objectes, éssers i territoris de conformar maneres de viure. L’artista, que ha estudiat arquitectura a la Universitat Politècnica de Madrid a més del Programa d’Estudis Independents del MACBA, ha estat present en centres com La Casa Encesa de Madrid, la Twin Gallery de Madrid o la Blueproject Foundation de Barcelona. Ara s’estrena al Disseny Hub a través del projecte Creació i Museus del Festival Grec, amb “Dido”, una coproducció d’Hangar i el Museu del Disseny amb la col·laboració del Museu Molí Paperer de Capellades. Parlem amb ella sobre aquesta peça i sobre la seva trajectòria.

Dido posa atenció en allò material i espacial d'un element destacat de les arts decoratives occidentals, el tapís. Per què has escollit aquesta peça i, més concretament, la del tapís de la Reina DIDO del museu?

La cultura material reflecteix les maneres de sentir i viure, i la relació amb el territori i el temps on es dona. La condició sincrètica de l'Edat Mitjana, en la qual cabia simultàniament una espiritualitat cristiana i una pagana, no feia possible assumir un domini humà sobre el no humà, sinó que suposava al “natural” característiques del meravellós i de l'interdependent encara que això es donés simultàniament a creences que situaven a l'home com a cúspide de la creació divina. Com a part de la seva cultura material, els tapissos tardomedievals, en la seva representació del vegetal i en l'ús de matèries d'origen orgànic en la seva composició, tant en els tints com en els teixits, presenten nocions d'aquestes maneres de pensar amb estètiques pròpies. Aquestes són presents també en objectes més populars, com els aixovars, i els continguts al·legòrics associats a aquest llenguatge “natural” arriben almenys fins al segle XX a través del folklore. Així en el tapís trobo una forma de representació premoderna europea els continguts simbòlics de la qual fantasmagòricament encara són presents en l'actualitat. La reina Dido presenta aquest tipus de representació floral, a més d’aquest tipus de composició material. Al estudiar el mite representat, ha estat molt bonic trobar en Dido una figura poderosa que, tot i que es veu afectada per tasques reproductives i afectives lligades al fet de ser definida com a dona, no perd una forta voluntat.

Per què és tant important el paper del lli en contraposició amb el material tèxtil de la industria actual?

El lli és un material que té una gran força vital i que forma part de la història dels nostres territoris. Era conreat als pobles i filat i teixit per les dones. Trobem avui el seu rastre en aquelles terres que es denominen encara en la parla rural del lli, i en els llençols brodats que es conserven en algunes famílies. El lli uneix la nostra història col·lectiva i individual amb el territori. És una planta dura que exigia molt treball pagès i molta feina reproductiva. I amb ell ecosistemes i mandats socials. Amb antics llençols de teler manual hem elaborat la polpa de paper en el molí de Capellades. El paper fins a l'arribada dels materials actuals s'elaborava a partir dels draps vells que es recollien en pobles i ciutats, segons l'economia de l'aprofitament que caracteritzava al preindustrial. En aquest material i procés trobo una forta càrrega simbòlica, estètica i política que remet al territori com una entitat viva, que no compta amb representació en els sistemes polítics moderns i occidentals, i la fragilitat dels quals és enorme.

En aquesta peça el procés artístic parteix del procés tradicional de producció de paper artesanal, desbordant-lo per formar draps grans i prims. Quin significat prenen per tu aquestes peces?

Amb aquest procés, com en uns altres que segueixo, he atès les característiques del material i de les seves tècniques per trobar la seva forma expressiva. Buscava donar-li entitat escultòrica i especialment fer-li agafar relació amb el cos, potser perquè té una qualitat superficial que em fa percebre'l com una pell, un límit, una forma d'arquitectura fràgil, que presenta porositat cap a l'entorn. Tendeix més al bidimensional que al tridimensional i és summament delicat. No s'aguanta per si mateix, així que això ha portat al fet que la forma resultés de l'expressió de la seva estructura: segons es pengi, adquireix una forma. Pensava en els diagrames de moment d'una biga: en el cas del paper aquests diagrames, és a dir, la deformació, el vinclament, és perceptible.

Sobre la teva experiència a Hangar, en què s’ha basat o focalitzat?

Com a artista resident i en particular gràcies a la coproducció amb Hangar, he pogut treballar amb Pense en la producció d'aquesta peça. És molt interessant col·laborar de forma tan orgànica quant a la construcció de les estructures de ferro que tenen algunes de les meves peces, ajustant els detalls constructius i treballant l'estructura progressivament al llarg del procés. D'altra banda, estar a Hangar és estar a Barcelona i les seves comunitats, i per tant prop de Capellades, amb la qual cosa ha facilitat el treball amb Victòria Rabal en el molí. La Victòria ha estat molt generosa i d'ella he après molt.

Quins projectes tens encarats en un futur?

Ara estic treballant en una peça que formarà part de l'exposició comissariada per Nuria Gómez Gabriel a La Capella "Ángel peligrosamente búho". Aquesta peça és una iteració d'un altre treball que vaig mostrar recentment al TEA “Nada separado”. És una obra feta d'agar, en la qual busco aquest lloc diferencial entre el materialment carregat i el que en aparença no ho està. Un respirador, una brànquia. L’any vinent, a més continuaré el meu treball amb paper, formalitzat en una sèrie d'obres que ho denomino amb la paraula ‘acumulador’. Una d'aquestes peces es mostra ara en el Centre d'Interpretació de Nuevo Baztán, a la Comunitat de Madrid, dins del programa “Mutacions” comissariat per Sergio Rubira.