Aleix Artigal: el disseny que resol

Aleix Artigal és dissenyador gràfic i fundador l’any 2017 de l’estudi Familia. Graduat de l’escola EINA de Disseny i Art, va començar la seva carrera a l’estudi Basedesign, i després va continuar de manera independent amb clients locals i internacionals, desenvolupant projectes culturals, institucionals i comercials.

A Familia entenen el disseny com una solució a les qüestions que plantegen els clients. Recentment han desenvolupat la senyalètica de la ciutat de Barcelona durant la Covid-19 i la campanya “Jo, Nosaltres, Tothom”, que va llençar-se durant el desconfinament amb l’objectiu de conscienciar la ciutadania sobre la importància de respectar les mesures de seguretat bàsiques: distància, mans, mascareta. Ambdós projectes s’han realitzat conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona i formaran part de l’exposició “Emergència! Dissenys contra la Covid-19” que es podrà veure al Museu del Disseny a partir del 13 de novembre.

Conversem amb Aleix Artigal sobre comunicar en temps de pandèmia, sobre el Festival Blanc! –que comença aquest divendres al Museu– i sobre la concepció (segons ell, no encertada) que tenim al nostre país de la rellevància del disseny.

La campanya “Jo, Nosaltres, Tothom” que heu fet amb per l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la Covid-19 és aparentment senzilla. Ens pots explicar la conceptualització i missatge que hi ha al darrere?

En la desescalada l’Ajuntament va tenir la necessitat de comunicar que calia seguir alerta amb el virus, i en aquest cas les mesures eren molt clares: mascareta, higiene de mans i distanciament social. L’Ajuntament volia comunicar amb la màxima transparència possible, pel que es va intentar que fos una campanya el menys “campanya” possible: més aviat sembla una peça informativa, perquè el missatge és contundent, directe i poc ornamentat. 

Us va semblar avorrit crear d’aquesta manera?

El repte està en el projecte en si, més que en com el desenvoluparàs. En aquest cas era molt important el to: calia arribar a la gent d’una manera directa i inequívoca, així que els recursos gràfics eren secundaris. No és el mateix fer una campanya quan les coses van bé que quan no van bé: has d’entendre què necessita la persona a qui li arriba la informació.

Com es comunica en temps de pandèmia?

Per mi s’ha de tractar a la població de la mateixa manera que tractaries els teus fills: dient les coses com són, sense fer-ne un drama i sense edulcorar la realitat. Tractar la societat de “tu a tu” és l’única manera que les coses vagin bé. Si et poses molt catastrofista, la gent té por; si ho pintes tot de flors, la gent no s’ho creu. Hem de comunicar com ens agradaria que ens expliquessin les coses a nosaltres: amb sinceritat i respecte. Així la gent se sent interpel·lada i es fa la campanya seva.

Trobes diferències entre treballar per un client privat i per l’administració pública?

Crec que la manera de treballar és molt semblant, però el que difereix són els objectius: en l’àmbit privat són econòmics, i en l’àmbit públic no, però la feina que fas és essencialment la mateixa. Sí que és cert que ens agrada molt treballar amb el sector públic perquè ens sentim còmodes amb el to i amb els missatges: ens agrada més que no pas vendre. També és bonic anar pel carrer i veure coses que has fet tu, la sensació d’estar contribuint a construir una ciutat és impagable. 

Explica’ns com és treballar amb el Nacho Padilla.

El Nacho és un jugador més de l’equip, és proactiu, és més com una figura de l’estudi que una figura externa. El diàleg amb ell és constant, i això permet anar conjuntament cap als objectius comuns alhora que ho fa tot molt més fàcil. Treballar amb el Nacho és com tenir un as a la màniga.

En la campanya hi han participat el Nacho i altres estudis de disseny gràfic. Com viviu la creativitat des del punt de vista no tant de l’execució sinó de l’assamblatge?

Sí, les il·lustracions de la campanya són de Forma i les animacions són de Gimmewings. Ho vivim com una feina compartida. Quan parlem de treballar en equip, ho pensem així de debò: intentem que totes les decisions siguin compartides dins i fora de l’estudi, tant amb col·laboradors com amb clients. Establir una relació de família esdevé clau en l’èxit que tots aconseguirem, però si vas amb els teus egos, malament: voler signar tu sol és una pràctica retrògrada que no té futur. 

Què és per a tu un bon disseny?

És una pregunta complicada. Per mi el bon disseny és aquell que és fàcil d’entendre, que aconsegueix comunicar i que té la forma adequada. Defujo bastant de la verborrea elitista del disseny: un bon disseny també és aquell que a tu t’agrada, perquè si t’agrada, crec que automàticament funciona. Si tens el bagatge i l’experiència, i allò que produeixes et dona una sensació de felicitat, en vols parlar i t’agrada, vol dir que funciona. El que passa és que aquí encara no s’entén el disseny.

Què vols dir?

Aquí –a Espanya– la gent encara pensa que ‘disseny’ vol dir fer una cosa bonica, i disseny és fer que les coses s’entenguin, com a mínim al meu entendre.

A què creus que es deu?

Crec que és una qüestió cultural. Vam tenir una dictadura repressiva durant 40 anys, fet que ens ha endarrerit a intel·lectualment i cultural respecte d’altres països, que han tingut molta més llibertat per anar avançant. Nosaltres anem pas a pas, però hem de saber d’on venim! Com més alt és el nivell cultural d’un país, millor és el disseny i més integrat està en l’imaginari col·lectiu.

De què pot fer gala i què li manca al disseny a Barcelona?

Pot fer gala del fet que hi ha molts estudis que fan les coses molt bé, hi ha una gran autoestima per la comunitat del disseny, penso que en som bons prescriptors i hi ha gent amb moltes ganes de fer coses. Alhora, el fet que és una ciutat petita dona moltes possibilitats de regeneració. Però hauríem d’internacionalitzar-nos una mica més: hem d’anar a buscar clients fora de l’àmbit català i espanyol, perquè si no tot plegat és molt endogàmic. Fins i tot amb el Nacho Padilla va haver-hi polèmica, cosa que em va semblar vergonyosa i ridícula. 

En aquest sentit, què creus que aporta un festival com el Blanc?

El David i el Raúl han aconseguit crear un altaveu del disseny, normalitzant-lo i portant-lo a un terreny gens elitista: va un estudi, explica un projecte, i comparteix les idees, les pors, el coneixement... això, per algú que no pertany al món del disseny, és or – però per algú que hi pertany, també, perquè et permet veure què funciona i què no. És com descobrir la recepta d’un pastís que menges cada dia però que no sabies com estava fet. 

Jo hi vaig fer una xerrada fa quatre anys, quan tot just havia decidit començar pel meu compte, i m’hi van convidar perquè valoren les persones amb experiència igual que les persones que estan començant. Per mi el Blanc és com la plaça del poble: t’hi trobes tothom, és un lloc obert, és el contrari a un club amb carnet de soci.

Quins són els teus referents actuals en disseny?

Soc fan de Rejane Dal Bello, una dissenyadora brasilera que treballava a Studio Dumbar, un estudi holandès que també m’agrada molt. Mevis & Van Deursen són referents en campanyes institucionals i culturals. En l’àmbit estatal, Tres Tipos Gráficos i Koln, i a nivell local potser em quedaria amb Forma, perquè compartim la mateixa manera d’entendre el disseny. Si jo fos un client i els demanés un projecte, em quedaria molt tranquil: és com donar el teu fill a algú perquè te’l cuidi. 

Sempre ho portes tot al terreny de l’imaginari familiar.

És que crec que el món de l’estudi hi té molt a veure: parlem de famílies tipogràfiques, de famílies de colors… i sempre m’agrada pensar que tot això és una família, que tot consisteix a fer xarxa i que mai cap element treballa sol. La família és un lloc on passen moltes coses: hi ha diferents rols i relacions humanes que es cuiden si saps comunicar-te, si treballes en xarxa i construeixes de manera conjunta.