Amelie Klein: Retratant Victor J. Papanek

L’exposició Victor Papanek: La política del disseny, que es presentarà el 31 d’octubre al Museu del Disseny, és la primera gran retrospectiva centrada en el dissenyador, autor i activista austríac Victor J. Papanek, un dels pioners més influents del segle XX pel seu discurs entorn el disseny social i ecològic. És una col·laboració entre el Museu del Disseny de Barcelona i el Vitra Design Museum, juntament amb la Fundació Victor J. Papanek, Universitat d'Arts Aplicades Viena.

Parlem amb una de les comissàries, Amelie Klein, sobre en què consistirà aquesta mostra, la manera d’entendre el disseny de Papanek i algunes de les idees que la sostenien, com ara la inclusió social, la sostenibilitat i la responsabilitat del sector.

Qui va ser Victor J. Papanek?

Victor Papanek va ser dissenyador i sobretot professor, escriptor i pensador. És conegut pel seu llibre "Disseny per al món real" (en anglès, Design for the Real World), una feroç crítica del disseny amb un llenguatge molt provocatiu, fent afirmacions com ara “Hi ha professions més perilloses i danyoses que el disseny, però no gaires”. Parla amb un to molt crític i rígid sobre el disseny dels anys seixanta i setanta, l’hiperconsum, la societat i el rol de responsabilitat social i mediambiental que juga el disseny, en tant que fomenta un estil de vida que no és sostenible.

Què el fa referent?

No va ser l’únic ni el primer d’estudiar la responsabilitat del disseny, però sí que va ser un dels primers a apuntar amb el dit els dissenyadors d’acord amb la seva responsabilitat. Ho va fer amb un llenguatge accessible per a un públic més ampli. Al llarg de la seva vida, Papanek es va esforçar a fer entendre que cap disseny no és neutre, sempre té conseqüències. Ningú dissenya del no-res: tot ve de i va a algun lloc.

Aprofitant el títol que dona nom a l’exposició, quines polítiques definien la seva manera d’entendre el disseny?

Per a Papanek, el disseny és una activitat política en si mateixa. Pot estar a favor o en contra de la inclusió, la sostenibilitat… i això el fa inherentment polític. La majoria de dissenyadors encara no entenen que tot el que creïn tindrà un impacte polític. Per exemple, grans companyies com Google poden decidir dissenyar les condicions d’ús de manera que l’usuari vulgui llegir-les o amb una lletra que deliberadament dificulti la lectura. Aquesta és una decisió política allunyada de partits i parlaments, perquè influeix en els meus drets personals com a membre de la societat. Els dissenyadors haurien de ser conscients de la dimensió política de la seva professió.

Has comissariat l’exposició conjuntament amb Alison Clarke. Com ha estat el procés curatorial?

Alison Clarke, directora de la Fundació Victor Papanek, va contactar amb el director del Vitra Design Museum, Mateo Kries, que ha estat sempre un fanàtic del dissenyador. Aleshores vam visitar l’immens arxiu de la Fundació, a la Universitat d'Arts Aplicades de Viena, i vam debatre quins objectes formarien part de l’exposició, quina història volíem explicar i quina és la narrativa que seguiríem de manera que el públic tingués una experiència no només intel·lectual més sinó també visceral.

A l’exposició hi ha més de 300 peces, algunes d’elles inèdites, entre les quals s’inclouen dibuixos, pel·lícules, manuscrits… Quin debat es planteja a través d’aquesta selecció?

Les qüestions que Papanek va debatre als setanta no podrien ser més actuals. Si visqués avui dia, odiaria Google, Apple i Facebook, perquè violen molts dels seus principis. L’exposició planteja que el disseny és molt més que donar forma o bé convertir quelcom en bonic o funcional. Es tracta de decidir a qui es permet utilitzar un tipus de disseny específic i a qui s’exclou d’aquest ús. Ell entén el disseny com un sistema, i això és el que hem intentat fer, establir el disseny com una manera de pensar i no de fer.

Com es vol interpel·lar el públic?

M’agradaria que el públic entengués que té un poder d’influència, i això comença per qüestionar-se el seu comportament. Què compro? Menjo tot el que tinc a la nevera? Quant gasto? Em fixo com s’ha produït un disseny? Són qüestions que estan en mans del consumidor. És important que els visitants entenguin que els dissenyadors tenen responsabilitats, però a la llarga tots en tenim. L’exposició és un bon punt de partida per a iniciar aquesta conversa.

La nostra responsabilitat com a societat deriva, en gran part, del consum de productes de disseny.

El que és interessant d’eines que utilitzem en tot moment, com ara els smartphones, no és el seu disseny o la seva funcionalitat, sinó com canvien el nostre comportament i les nostres interaccions amb la resta. Ara no fem reserves ni fem plans sinó que ens enviem missatges i decidim sobre la marxa. Tampoc utilitzem guies de viatge quan preparem les vacances, fem servir Google mentrestant. Nosaltres podem optar o no per participar, però arriba un moment en què és més difícil escapar.

El disseny està actuant com a catalitzador de canvi sistèmic?

Crec que sí. Oferint solucions aparentment senzilles s’obren moltes portes. Per exemple, en les ciutats austríaques i alemanyes, la vorera està rebaixada en els pasos de vianants, de manera que portar un cotxet o circular en cadira de rodes és més senzill. No semblen grans canvis però suposen una gran diferència. A la llarga, si l’entorn construït per l’home permet participar aquells qui ha privat de fer-ho fins ara, aleshores ja no seran discapacitats.

A la seva obra més destacada, Design for the Real World, Papanek va sentenciar que ‘els dissenyadors s’havien convertit en una raça perillosa’. Encara es considera així o aquesta creença s’ha perdut pel camí?

Existeix una dita alemanya que diu: “El camí a l’infern està asfaltat amb bones intencions". Les bones intencions són sovint el principi d'un desenllaç fatal. Estem veient molt disseny motivat per bones intencions, i això és bo, però no suficient. Moltes activitats volen fer d’aquest un món millor. Millor per a qui? Qui decideix què és millor? Bones intencions, però no bons resultats. El moviment del disseny social ha d’afrontar aquestes reivindicacions tan ingènues.

Papanek defensa el disseny com una eina política de transformació, i el dissenyador com un actor polític. El sector ha assumit aquesta responsabilitat?

Alguns sí, d’altres no. Veiem productes fets amb plàstic reciclat i considero això problemàtic, perquè el que em transmeten és “Afanya’t a comprar-ho!”. Hem de ser molts més clars sobre com ser disruptius amb el sistema. Treballant amb materials reciclats només l’enfortim. No podem aspirar a millorar el món consumint més productes. No serà mai sostenible, i el disseny n’és còmplice. Cal un canvi d’actitud.

Injustícia social, canvi climàtic i consumisme són crítiques que Papanek ja va introduir en la seva manera d’entendre el disseny i que avui dia no només s’han resolt, sinó que s’han intensificat. Què diria Papanek que estem fent malament?

Seria molt crític amb els mecanismes i les estructures de poder instaurades en el nostre sistema. Dubto que estigués content amb l’actual president dels Estats Units d’Amèrica i tampoc no estaria segura si li agradaria veure milers i milers de persones ofegant-se al Mediterrani.

Com està adreçant el disseny aquestes qüestions?

Mentre ideàvem l’exposició, érem molt conscients fins a quin punt el disseny social pot emprendre la via errònia. Per això, hem inclòs uns vint objectes contemporanis que no ofereixen necessàriament una solució sinó que inicien el diàleg entorn d’aquestes qüestions d’una manera fascinant i molt interessant. Encara veiem projectes que fan el gest però de forma equívoca en alguns aspectes. L’objectiu final és redirigir el procés com es fan les coses i fer que la gent sigui conscient del seu comportament com a consumidors.

El disseny crea o soluciona problemes?

En el millor dels casos, els solucionen; tot i que en molts casos només encallen el problema i l’allarguen. Sovint els que l’empitjoren ho han fet amb bones intencions. Els dissenyadors tendeixen a oferir solucions simples a problemes complexos. El disseny és contradictori. El que és beneficial per a un col·lectiu pot ser perjudicial per a un altre. Mentre les voreres faciliten la circulació de les persones en cadira de rodes, alhora originen un problema a persones amb discapacitat visual, que no perceben diferències en el nivell de la calçada i de cop i volta es troben enmig del carrer. Sovint quan inclous un grup, n’exclous un altre. El disseny, en aquest sentit, té la capacitat de debatre i negociar.

Com?

Els problemes són tan complexos que no podem descriure’ls sense fer injustícia a la seva complexitat i molt menys solucionar-los. És un dels aspectes que intentem expressar en l’exposició. Victor Papanek defensa que és difícil dissenyar en solitari, es necessiten equips multidisciplinaris per abordar problemes complexos i trobar-hi solucions. El membre més important del teu equip, segons Papanek, és un representant de l’usuari final del teu producte. El que els dissenyadors poden fer molt bé és unir diferents persones i traduir d’un llenguatge a l’altre. Si em preguntessis per la meva definició de ‘disseny’, diria que és allò que apropa conceptes, idees, persones i objectes que no correspondrien les unes a les altres en primera instància.

El disseny és inclusiu?

El disseny ha esdevingut més inclusiu, perquè ara les persones en cadira de rodes o amb discapacitat visual poden navegar per la ciutat millor que en els setanta. Són les nostres ciutats inclusives? No ho són. Som nosaltres 100% inclusius com a societat? Tampoc. El disseny és un reflex de la societat. Pot el disseny ser més inclusiu en la nostra societat? Idealment hauria d’encoratjar la inclusió. El disseny sempre serà millor si és inclusiu. Si el disseny abordés allò que ha ignorat a priori, serà millor disseny per a tots.

Papanek promovia el compromís amb allò que ell anomenava ‘les minories socials del disseny’. Quina és l’agenda social del disseny, en cas que en tingui?

L’agenda del disseny va en consonància amb el que veiem a la societat. Estem presenciant els mateixos moviments socials que ja vam veure als seixanta i setanta. Veiem gent jove manifestant-se als carrers demanant més injustícia social, més responsabilitat mediambiental… Vull dir, la lluita contra el canvi climàtic és qüestió d'urgència, però alhora és tendència, oi? Hi ha res que el disseny pugui fer perquè sigui una moda i la gent continuï pensant-hi? Podem dissenyar d'una manera que motivi el comportament sostenible en comptes de fomentar el consumisme de les últimes novetats en productes? Pot el disseny convertir un comportament incòmode en atractiu? I pot fer-ho de manera sostenible?

Sovint pensem que el dia de demà serà millor. El disseny està exercint el seu poder de canvi per a fer-ho possible o hem caigut en el tòpic?

Si més dissenyadors fossin conscients de la seva responsabilitat, podrien fer canvis potencials. Això, però, és molta responsabilitat per a un sol dissenyador. Necessitem un moviment més gran i més responsabilitat per part de la política i la indústria. Mentre agafar un vol de Viena a Londres sigui més barat que anar de l’aeroport de Gatwick al centre de Londres, la gent continuarà volant. Això no és responsabilitat exclusiva del dissenyador, però sí que té el poder per a fer possible aquest canvi.