Beatrice Alemagna: crear, descobrir i emocionar des del dubte

Beatrice Alemagna és il·lustradora i escriptora especialitzada en literatura infantil. Als vuits anys, ho va veure clar: volia ser pintora i escriure novel·les. Fins ara, ha publicat prop de 40 títols reconeguts per petits i grans arreu de món. També ho són les seves il·lustracions, que han aparegut en capçaleres com Vogue, Libération i Elle. L’any 2010 va rebre el Premi Andersen Italia, i ha guanyat en dues ocasions el premi del The New York Times a Millor Llibre Il·lustrat, entre d’altres.

Parlem amb ella sobre els personatges que poblen les seves històries i quin és el camí que la porta fins a ells.

Vas començar del no-res: sent autodidacta. Què et va empènyer a il·lustrar llibres?

Sempre he sentit una passió enorme pels llibres il·lustrats. Vaig créixer llegint-ne moltíssims, i quan vaig anar a l’escola d’art –que no era precisament d’il·lustració– vaig participar en un concurs del Saló del Llibre i vaig guanyar el darrer premi. D’Itàlia vaig marxar a França, i vaig començar a publicar.

Què et fascinava quan eres petita?

La Pippi Långstrump ha tingut una gran influència a la meva feina. Em fascinava entrar a una botiga plena d’objectes amb molts detalls per descobrir. D’aquí neix aquesta idea de voler descobrir el magnífic, el màgic del dia a dia.

Com tradueixes aquesta nostàlgia al paper?

Creant atmosferes i llums particulars. Per exemple, a mi m’encanta treballar amb materials: teixits, petits objectes… Es tradueix en el plaer de les imatges, dels detalls de la matèria. També en el color, el contrast entre atmosferes fosques i d’altres més lluminoses. Sempre intento introduir el meravellós de la vida quotidiana; també una mica el que és surrealista.

Què et consideres?

Una narradora a partir de la imatge. Quan es narra amb les imatges, es pot ser tot: artista, artesà, escultor, arquitecte, estilista… No sóc una il·lustradora, perquè sempre escric les meves històries. En tot cas diré que sóc una illustrautrice (il·lustrautora), perquè els meus dibuixos van de la mà de les meves històries.

Com definiries el teu estil?

El definiria com ordre i alhora desordre, fragilitat i força, ple de contrasts i contradiccions. Això forma part de la meva natura profunda: jo sóc un ésser molt contradictori, les coses gracioses a mi em fan plorar.

I manual.

Això ve de la idea de treballar amb les mans, com es feia antigament, i també d’utilitzar l’error com un moment de fortuna i inspiració. L’ordinador em fa por perquè permet poc equivocar-se i fa que tot sigui molt pla.

Què et motiva a dibuixar?

Les emocions. La necessitat d’explicar amb urgència allò que habita dins meu, als nens i també als més grans, perquè sovint són els adults els qui s’interessen en els meus llibres. Per exemple, a ‘Un gran dia de res’ vaig tenir la necessitat d’explicar la falta d’essència, l’avorriment, la dificultat d’emergir del món tecnològic per a trobar-ne el real.

Tens un segell molt personal.

Per sort! Sovint em diuen, “T’assembles molts als teus dibuixos”. És normal que ser-hi present quan dissenyes precisament amb la teva matèria viva, amb allò que forma part de tu.

Quan dissenyes, saps el que busques?

Crec que si un dia ho sabés, seria en part la meva fi. És el no saber, el dubte el que m’inspira. Busco anar allà on mai he anat, descobrir, emocionar-me.

Et deixes endur, aleshores.

És una exploració personal i íntima molt forta, tant que a vegades se’m fa difícil treballar. Quan no aconsegueixo trobar el que busco, puc patir molt. Sóc molt visceral.

Deies que t’inspira explicar històries no només a nens, també al nen que tots portem a dins. Com mantens aquest diàleg?

M’agrada no ser reduccionista amb el que faig, poder oferir més d’una capa de lectura. No penso només en el nen com a lector, també una persona que pugui estar interessada en el que dic. Sovint, de fet, són els adults els qui s’hi apassionen abans fins i tot que els nens.

Enguany el FLIC Festival dedica la seva edició als personatges singulars de la literatura. Com són els teus personatges?

Una mica vacil·lants, incomplets, sovint contrafets i poc segurs de si mateixos. Són persones que dubten.

Per què dones veu a la vulnerabilitat?

En un llibre que narra una història, no ha d’haver-hi barreres. Jo explico històries i parlo com puc a qui toca. Quan un comença a pensar en quina literatura fa, no fa més literatura. Es crea amb la llibertat, amb l’emoció.

També en el marc del FLIC, l’editorial Libros del Zorro Rojo presentarà el teu llibre ‘Gisela de Vidre’. Què la converteix en un personatge singular? 

La Gisela és una nena transparent, neix feta de vidre i els seus pensaments romanen suspesos al seu cap com si fossin globus. És una història sobre la veritat, la diferència, el fet d’acceptar-se a un mateix per com és i la diversitat del teu voltant.

Quin retrat vols fer de la infantesa?

La infantesa és un moment meravellós en el sentit de ser incomplet. El fet de tenir totes les possibilitats al teu abast permet caminar fins a l’infinit i construir-se un mateix de mil maneres diferents. Parlo de la infància del possible, el somni i l’infinit.

De què parlaràs a Barcelona?

Sobre la importància dels llibres per a nens al món i de com això ha tingut un impacte en la meva feina. Després mostraré com he evolucionat durant la meva carrera de manera autodidàctica.