David Carson: dissenyar i emocionar en temps d’immediatesa i realitat virtual

El dissenyador gràfic i director d’art David Carson és considerat el pare de la tipografia grunge i una referència en el sector de la creació digital. L’estil poc convencional, experimental i polèmic que va emprar a la revista Ray Gun va acaparar “els interessos d’una nova generació de dissenyadors gràfics formats” a l’Espanya dels anys noranta, apunta Raquel Pelta, comissària de l’exposició “Dissenyes o treballes? La nova comunicació visual. 1980-2003”. En el marc de l’OFFF, el Festival Internacional de Creativitat, Art i Disseny Digital de Barcelona, que se celebrarà entre els dies 25 i 27 d’abril al Museu del Disseny, parlem amb ell sobre la creativitat en la postmodernitat, de com integrar la llibertat formal i les emocions en el disseny i del paper clau que la tecnologia està jugant en aquest canvi de paradigma.

La cultura contemporània reivindica cada cop més la bellesa de la imperfecció. Per què ens atrau?

La tecnologia ens ha allunyat de la imperfecció durant les darreres dues dècades. Les coses han estat perfectes molt temps i n’hi ha que no donen la sensació que hi hagi un humà al darrere. Ara ens sentim a gust sabent que hi ha una connexió humana, que res no és perfecte i que hi ha una mica més d’emoció. Estem veient clarament més reacció cap a aquesta manera de treballar més que no pas fa uns anys. La tecnologia és capaç de molt, però hi va haver un moment en què la gent va deixar de percebre aquest context humà en una obra. Com més t’hi allunyes, menys efectiva serà la comunicació. Topem amb missatges perfectes a tota hora, lletres capitals alineades a l’esquerra que criden: “No ens llegeixis, segueix caminant, no t’aturis”.

Trobes a faltar una aproximació més humana al disseny gràfic?

Penso que els dissenyadors s’han relaxat i han deixat que la informàtica prengui decisions per ells. D’aquesta manera, l’emoció que pugui generar una obra és menor, com també ho és per al públic. Aquells qui es limiten a deixar la feina feta són els que perden l’atenció del públic i probablement també perdin aviat els seus llocs de feina, perquè els ordinadors ho podran fer per ells mateixos. Ja existeixen programes que han pres el lloc a molts dissenyadors a agències de publicitat que només cercaven imatges i inspiració a Google. Els ordinadors ho poden fer i segurament millor, perquè tenen accés a imatges de tot el món, tipografies mai vistes…

Què cal al disseny per ser humà?

Ara el disseny gràfic està regit per la tecnologia. És molt important fer més subjectiva la teva obra i posar-hi més de tu, perquè ningú no podrà copiar-la. Tothom pot comprar el mateix software, però no partiran del teu entorn, la teva educació, els teus pares, la teva experiència vital. No es tracta de lliurar-ho tot a la teva feina, però hi ha àrees, petits ajustaments que aquell que seu al teu costat no haurà fet, fins i tot utilitzant el mateix programari. Si permets que això passi, treballaràs millor, et divertiràs més i rebràs una millor acollida.

Per què consideres essencial que el disseny avanci cap a l’experimentació?

L’única manera de treballar i la que obté millor resposta és desenvolupant un disseny expressiu, intuïtiu, que neixi de les emocions.

Formes improbables, tipografies experimentals, imatges superposades… el teu estil gràfic va trencar amb les regles de l’estètica. Ser disruptiu és la clau de l’èxit?

En el meu cas ser disruptiu mai no va ser un punt de partida, sinó un efecte secundari. No vaig rebre formació, de manera que no vaig aprendre què havia de fer i què no. Només vaig fer el que tenia sentit per a mi i va funcionar: la gent va fixar-s’hi, el van odiar i adorar a parts iguals i fins avui dia. L’ingredient més important és tenir ull, saber què funciona millor. La intuïció és intrínseca i és difícil d’ensenyar si no la tens. Tot es redueix a confiar i escoltar el teu propi Déu, explorar considerant que no hi ha res que estigui bé ni malament.

Estem aleshores en el punt àlgid de la postmodernitat?

M’agradaria creure que sí, tot i que encara no estic convençut que sigui un gran gir. Les millors agències i clients comencen a ser conscients que el disseny ha de tenir més llibertat formal i estan redirigint la seva manera de treballar. A la llarga, tindran més èxit que aquells que, des de fa anys, han seguit rígidament unes regles, perquè així un no pot fer-se amb l’atenció del públic.

A la dècada dels noranta les revistes estrangeres ens apropaven a l’escena internacional d’artistes i creadors. Ara són les xarxes socials les que ens hi connecten. La cultura està homogeneïtzant-se, conseqüentment?

Absolutament. En el disseny gràfic, tothom pot veure tot el que estigui passant arreu del món de manera instantània, i ja no podem identificar amb obvietat si allò prové, per exemple, de Nova Zelanda o allò altre, del Líban. No considero que això sigui res bo. Jo vull sentir l’àrea des d’on s’ha produït una obra, l’entorn únic de la seva gent i la seva manera de veure el món, vull veure-ho reflectit. Sens dubte, les xarxes socials han derivat en una homogeneïtzació del terreny de l’art.

Consideres que la sobresaturació de continguts a les xarxes socials ens està allunyant de la societat líquida de Z. Bauman?

Les xarxes no ens fan més creatius; al contrari, ho fan tot més homogeni, menys únic, perquè pots trobar tot, de tothom i en qualsevol lloc amb immediatesa. Tot i això, encara hi ha qui et sorprèn i et desperta un cert interès; i qui, suposo, no està circulant per Internet durant tot el dia en cerca d’idees. Quan encara no existien les xarxes socials i jo estava fent els meus primers llibres, no teníem una reacció del públic que ens fes canviar allò que fèiem. Ho experimentàvem en directe, tot era de veritat: no podies preveure com respondria el públic.

A banda de les xarxes, descobrim nous talents en el camp de la creativitat de la mà d’esdeveniments com l’OFFFestival. Què els fa necessaris?

Són més motivadors. No té res a veure descobrir un artista a través d’una pantalla que conèixer el que fa en persona. A un festival probablement no t’agradi cadascun dels ponents del seu programa, però sempre trobaràs algú que no esperaves o la feina del qual no tenies constància que t’empenyerà a experimentar i provar de fer les coses d’una manera diferent. És una qüestió d’interacció humana que no es pot suplir a través d’una pantalla, perquè hi ha una barrera física evident i el volum de contingut és immensament superior.

Què podem aprendre del disseny?

El disseny ens pot ensenyar a comunicar-nos millor. Quan un bon disseny i un bon missatge van plegats i són eficaços en l’àmbit comunicatiu, se’ns obren vies per a entendre diferents missatges, especialment si són polítics i socials. Cal entendre que a través de l’art, el disseny i l’arquitectura podem afectar la interacció social i fer que la gent se senti menys sola. El disseny gràfic té el poder de millorar la vida de les persones, encara que sigui amb una petita decisió que faci més plaent una experiència visual.

Diàriament rebem una quantitat massiva de missatges. Estem consumint cultura d’una manera més passiva i menys crítica?

En general crec que no estem experimentant la cultura, perquè la tecnologia ens està aïllant i seleccionant amb cura els continguts que hem de consumir, de manera que només tenim accés a un únic punt de vista, a allò que ens interessa. Abans ens queixàvem quan la televisió només tenia un canal i no podíem canviar en els anuncis. Internet va capgirar la situació, perquè implicava tenir un major poder de decisió. Ara, però, sembla que hem tornat al problema inicial. Rebem molta informació sense aprofundir i escollim cada cop menys. El que apuntava a un accés il·limitat a noves experiències culturals està avançant precisament en la direcció contrària.

David Carson és un dels més de 100 artistes convidats a l’OFFFestival, que enguany farà 19 anys que reuneix a les principals veus de la indústria creativa que marca les tendències de la nova imatge i estètica en els camps del disseny, la música, l’art, l’espectacle i la cultura digital.