Elisabet Roselló: el futur no es pot dissenyar

Elisabet Roselló (Barcelona, 1989) és fundadora de Postfuturear, una agència d’investigació, consultoria i disseny d’estratègia basada en els Estudis de Futurs, una disciplina que estudia i analitza els canvis en curs a nivell local i global, els projecta i ajuda a anticipar escenaris, sempre considerant un alt grau d’incertesa.

Llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona, ha treballat per lliure com a investigadora i gestora de projectes culturals, analista de tendències i project manager per a diverses agències i consultories. Avui es dedica a temps complet a la seva agència, i és Fellow del Centre for Postnormal Policy and Futures Studies (CPPFS).


Roselló va participar a les darreres jornades “Disseny per viure: dissenyant futurs en temps d’emergència” que el Museu del Disseny va organitzar amb l’objectiu de visualitzar estratègies amb què el disseny pot contribuir a fer que el futur probable s’assembli el màxim possible al futur desitjable: aquell que aposta pel bé comú. Comissariades per Óscar Guayabero, les jornades d’enguany han estat pensades com a activitat paral·lela a l’exposició “Emergència! Dissenys contra la COVID-19”, que podreu veure al Museu fins al 10 de gener.

En un escenari d’incertesa generalitzada com l’actual, i a punt de començar un nou any, decidim conversar amb Elisabet Roselló per tal que ens doni la seva visió sobre el moment en què ens trobem, sobre com de pendents o preocupats hem d’estar pel futur, i sobre quin paper hi juguem nosaltres en una realitat que, insisteix, encara no està escrita.

S’acaba el 2020. Any distòpic, any de pandèmia, un fet global que no havíem viscut mai. Quin creus que és l’aprenentatge col·lectiu més important que ens podem endur aquest any?

Depèn del grup social al qual pertanyis, però jo diria que la gestió de la incertesa és un gran aprenentatge aquest any. Incertesa entesa com a manca de certeses, i la gestió de les sensacions que se’n deriven (angoixa, inquietud). En conseqüència, hem parlat més que mai de salut emocional, i hem trencat el mite que l’ésser humà controla la natura, perquè un virus microscòpic ha tingut la capacitat de sacsejar la nostra vida de dalt a baix: l’economia, com socialitzem, les nostres expectatives, com vivim el nostre dia a dia… hem vist que l’ésser humà no està al centre i no és l’única entitat del planeta.

Creus que aquest aprenentatge és estès i sòlid?

En el fons, no hem fet creu i ratlla. Potser hem pres més consciència del temps que gastem treballant, o hem passat a considerar essencials elements com la renda universal i la conciliació laboral... però no, no crec que aquest aprenentatge estigui àmpliament estès. Els canvis de paradigma són processos molt lents: estem parlant de milers i milions de persones i les seves experiències vitals. Els esdeveniments d’aquest any han sigut catalitzadors d’un debat, però res més. 

Creus que és exagerat posar la pandèmia al centre? Des del març estan passant moltes coses al món i sembla que sempre parlem de la mateixa. 

El que s’ha posat al centre, finalment, no és la pandèmia sinó l’economia. Cada país ho ha fet a la seva manera, però ha estat així. Vivim, encara, en una societat economico-determinista. Tot és un mercat, i ens costa molt imaginar alternatives. Com que, a més, pensem a curt termini, la prioritat ara és frenar l’efecte de la COVID, i altres problemes, que són també molt gruixuts però que no ens afecten ara mateix  –com el canvi climàtic– s’han aparcat. En aquest sentit, recomano molt llegir El realisme capitalista, de Mark Fisher.

Parles amb certa lleugeresa de tot plegat.

Intento escoltar i inspirar-me amb les persones que es dediquen a la divulgació científica, que ens estan intentant explicar tot això de la manera menys dramàtica possible. Penso que ens falta un bon diagnòstic del que realment està passant. Potser no cal que les decisions es prenguin tan ràpid si el que volem és endreçar aquesta situació. 

En articles i conferències sostens que la idea del progrés és un mite. Ens ho pots explicar?

La concepció clàssica del progrés, que és la que aprenem a l’escola, està lligada amb la idea que l’única manera possible d’evolució és anar cap a millor. El relat històric consisteix a agafar exemples del passat –d’alimentació, de salut, de tecnologia, de seguretat– i comparar-los amb el present. Així, clar que tot millora! Si comparem l’esperança de vida del Neolític amb l’actual, és evident que hem millorat. Però això és una fal·làcia: si considerem altres aspectes com l’organització social, o com ens modelem políticament i cultural, o la manera com hem treballat i gaudit del temps lliure, podem veure que hem pogut estar més “desenvolupats” en moments del passat. En general, assumim que el moment present és el destí final de tota possible evolució, i hi ha una fixació per estudiar la història com si estiguéssim en un procés d’exponencialitat. 

Quan dius “el futur no existeix”, pot sonar molt pessimista.

No ho és. El futur no existeix simplement perquè no ha succeït. I en l’univers no hi ha cap mena d’indici que ens indiqui que els propers anys estan predefinits. Sempre hi ha incerteses, no es pot saber ni calcular tot: encara que tinguis els millors matemàtics i les millors eines de càlcul, sempre hi ha un grau d’incertesa. El matemàtic Nassim Nicholas Taleb va concebre la idea dels “cignes negres”, entesos com esdeveniments totalment impossibles de predir, que no tenen cap mena de sentit en base a les evidències que tenim, però que, una vegada ocorren, tenen un impacte molt profund en la societat. Els “cignes negres” que han succeït al llarg de la història ens demostren que no podem conèixer això que anomenem “futur”, i que res està marcat ni pautat. Descobrir això és alliberador, perquè t’adones que nosaltres podem prendre decisions, que podem construir realitats. 

Creus que la base cultural judeocristiana del Nord global ens porta a un mindset col·lectiu segons el qual assumim que les coses estan escrites, malgrat no siguem creients a nivell individual?

Sí, força. Sovint el relat dins d’un entorn com és el tecnològic fa asseveracions com “el futur serà la Intel·ligència Artificial” o “la Intel·ligència Artificial superarà la intel·ligència humana”, i coses d’aquest estil, bàsicament predint esdeveniments que no sabem si passaran. Com a contrast, hi ha un moviment cultural que es diu Afrofuturisme, que parteix sobretot de la música i la literatura, i que s’està vinculant amb moviments polítics, que busca la definició de futur segons els coneixements de diferents cultures africanes, que tenen percepcions molt diverses sobre el que és el temps: de maneres no lineals, per exemple. Dos exemples representatius són el músic de jazz Sun Ra i els llibres de Ytasha Womack.

I com sorgeix allò a què et dediques tu, els Estudis de Futurs?

Els Estudis de Futurs es funden com a disciplina durant la dècada dels 50 del segle passat, entre els Estats Units i les dues Frances, o sigui purament al món occidental. Parteixen del forecasting (previsions) que es feia per la Guerra Freda, són uns estudis basats en la teoria de jocs, per poder anticipar “l’enemic”. Arran d’això sorgeix la consultoria d’empresa, en la qual la petrolera Shell va invertir molts diners. Bàsicament s’arriba al consens que predir com s’havia fet fins aleshores no és útil, perquè es situa un escenari ple de contradiccions que sovint acaba no succeint. Sorgeix, doncs, una manera diferent de relacionar-se amb el canvi, i d’entendre que vivim en un sistema cada vegada més complex, per predir escenaris però des de la incertesa. A nivell acadèmic, hi ha grups d’investigació en Estudis de Futurs a Finlàndia, a Estats Units i a Àsia (Singapur, Xina, Emirats Àrabs...).

Com a historiadora i estant en contacte constantment amb escenaris de futur, defenses la idea que “la història es repeteix”?

No del tot, de fet no estic gaire a favor de dir això. Si bé és cert que podem observar patrons col·lectius que es poden desenvolupar en situacions similars, les causes mai són les mateixes. Per exemple, quan han sorgit els moviments contra el racisme que Trump ha fomentat als Estats Units, moltes persones s’han pronunciat dient que això és un mirall de la història que va passar fa més de mig segle. Això no és cert, perquè les causes que estan alimentant aquest racisme i aquest feixisme són factors econòmics, socials i psicològics molt diferents als d’aquella època. Cada moment i cada lloc té les seves característiques: el reaccionarisme dels Estats Units no és el mateix que el d’Espanya o que el de Polònia. Cal fer una mirada i un estudi a nivell sistèmic, perquè tots aquests són fenòmens complexos, més lligats amb les diferències socioeconòmiques entre persones (que continuen ampliant-se), i amb el model econòmic que tenim.

El capitalisme. Sembla que tot torna sempre a la mateixa causa. De moment, això no sembla que hagi de canviar, no?

És un sistema estructural, està molt arrelat i el trobem a tot arreu, en tot el nostre dia a dia. A nivell cultural, és com el masclisme, està en la nostra ment, tenim integrats i practiquem “microcapitalismes” a diari. Aquest tipus de transformació, per tant, també ha de ser cultural, començant per canviar pràctiques diàries i consumir menys. El model econòmic global no pot canviar de la nit al dia… però sí, en algun moment desapareixerà. La pregunta és: cap a on? Aquí és on nosaltres tenim alguna cosa a dir. Aquest any Àmsterdam ha decidit imposar el model de l’economia circular, per exemple. Hi ha cada vegada més consciència, i les generacions que anem dels trenta-i-pocs anys cap avall cada vegada tenim més clar que això del capitalisme és absurd. Però un canvi de sistema és una cosa complexa: ens hem de posar mans a l’obra. 

Sabem que no tens una bola de cristall, però ara que tanquem l’any i que tot és tan incert… ens pots donar alguna certesa pel 2021?

La vacuna està a tocar, però amb la vacuna no s’acaba tot. El problema vindrà quan se n’hagin de produir grans quantitats en poc temps, perquè això té un cost molt alt. Al 2021 veurem només una part de la població vacunada, seguirem anant amb mascareta i guardant distàncies, la vida s’haurà de seguir fent amb cura, i a nivell cultural apareixeran nous rituals. A banda d’això, el canvi climàtic continua evolucionant, i a la Xina ha començat el nou pla quinquennal, un pas més cap a la seva consolidació com a primera potència mundial.