Javier Gimeno: Disseny i identitat nacional

Javier Gimeno és doctor en Història de l’Art per la Universitat de Kuleuven, a Bèlgica. És professor i director del màster en Cultures del Disseny en el departament d’Arts i Cultura, Història i Antiguitat de la VU University of Amsterdam. A més, és investigador i membre del Consell de l’ICDHS (International Conferences on Design History and Studies).

El mes de març va donar el tret de sortida al III Simposi de la Fundació Història del Disseny, amb la seva conferència inaugural “Disseny i identitat nacional”. Plantegem amb ell qüestions al voltant de la idea de nació com identitat i reflexionem sobre el paper del disseny en la seva construcció, en temps en què la cohesió social sembla una necessitat de supervivència.

Quina relació hi ha entre disseny i identitat nacional?

El disseny, com qualsevol artefacte cultural, és quelcom que s’integra en un discurs sobre identitat nacional, en qualsevol moment. No cal que sigui un objecte dissenyat expressament per reflectir una identitat nacional. Un cop aquest objecte entra en un discurs sobre identitat nacional, com un llibre que parli sobre disseny espanyol, català, anglès o escocès, es carrega d’un caràcter nacional que es veu integrat en aquest discurs.

La modernitat suggeria que el concepte de nació no existeix de manera natural, sinó que és una construcció social. Com construïm aquesta idea?

Les nacions no són fenòmens naturals sinó construïts, un producte de la història. Per això no hi ha hagut sempre nacions i encara hi ha territoris que no pertanyen a cap nació. La nació com a fenomen s’ha estès de tal forma que no entenem l’existència de la geografia sense nacions. La identitat nacional és una identitat que es genera des de les institucions polítiques. També ve donat de la intel·lectualitat en alguns moments, però s’experimenta des dels individus, no com una cosa natural. Això no vol dir que sigui mentida, simplement és quelcom format d’una manera artificial, ja que, si no féssim res per generar nacions, no existirien.

En aquest sentit, quin rol juga el disseny, de quina manera ha donat forma al concepte d’identitat nacional?

El disseny, com qualsevol altre producte cultural, és un conjunt d’objectes en què la identitat nacional es comunica. En aquest cas, pot ser el disseny d’una bandera. El logotip d’un govern nacional també és un dels altres elements que, en ser reconeguts com a propis, fa que ens sentim part d’un col·lectiu nacional. El disseny està pensat per a reflectir d’alguna manera la presència i l’existència d’aquella nació. De la mateixa manera, també hi ha altres productes que acaben participant d’un caràcter nacional similar, i no perquè el dissenyador els hagi dissenyat amb aquesta intenció. Per exemple, hi ha moviments històrics com el Noucentisme, que reivindicava un tipus de nació catalana.

Què entenem per disseny espanyol? Quin és el primer objecte que visualitzem quan parlem del disseny de casa nostra?

No hem de pensar tant què és el disseny espanyol i quin objecte el pot representar, sinó quins discursos s’han generat sobre el disseny espanyol. No són tant els objectes en si els que representen una essència nacional, sinó els discursos en què s’integren. Per exemple, la literatura i les exposicions sobre disseny espanyol comencen als vuitanta, en un moment post dictadura. Què es defineix com ‘disseny espanyol’? Tot el que representi modernitat i estigui fora d’àmbits d’una recuperació del tradicional, que és el que es feia durant la dictadura franquista. Les produccions d’investigació sobre disseny espanyol als vuitanta exalten aquesta mena de disseny. Per exemple, les setrilleres de Rafael Marquina eren un dels elements que es presentaven com a epítom del disseny espanyol, perquè era modern i senzill.

En aquest sentit, el Museu del Disseny conserva una àmplia col·lecció de disseny gràfic que va contribuir a crear la identitat de l’Espanya de la Transició, així com la popular campanya de la Barcelona olímpica. Com va contribuir aquest període a renovar l’imaginari nacional?

El més curiós és que aquell imaginari s’ha anat perpetuant, aquella línia més de còmic, els colors primaris… Aquest imaginari que es crea ja als noranta s’ha anat perpetuant en obra més recent. Quan hi ha un moment tan particular com la Barcelona olímpica, en què es genera un disseny tan propi i a més és un trampolí per promoure aquella classe de disseny en el món, genera la seva pròpia tradició, i per això ha sobreviscut tant aquell vocabulari gràfic fins avui.

Diries que les identitats nacionals també poden deformar-se i hibridar-se, com ho ha estat fent el disseny en les darreres dècades?

Clar. De fet, és la idea que a mi m’interessa més transmetre en allò que escric: l’essència de les identitats nacionals, sobretot en disseny, no s’ha de buscar només en el que és tradicional, sinó que s’estan construint diàriament. No és quelcom que es congela i és únic, sinó que evoluciona.

Aleshores, els dissenys també adopten identitat nacional per qui els utilitza, no només per qui els crea?

Cada individu té la possibilitat d’adjudicar caràcter d’identitat nacional a uns productes determinats. Per exemple, el que conforma la nostra llar diària és el que ens genera a nosaltres la sensació de llar i de pertànyer a una nació. El que configura el nostre paisatge domèstic no és precisament el que apareix als llibres del disseny espanyol. Nosaltres configurem el nostre paisatge domèstic i la nostra idea de llar amb disseny que pot ser nacional i/o estranger. És el nostre ús d’aquell disseny el que li dóna sentit. Si aquest objecte té el valor per al consumidor de generar una sensació de llar, aleshores, vingui d’on vingui, està generant una identitat nacional.

Estem vivint una pandèmia mundial sense precedents. Quina ha estat la reacció del disseny?

El disseny hi participa buscant solucions a problemes. El problema ara no és nou pel que fa a contingut –és una malaltia–, sinó quant a dimensió. Els objectes que ens poden ajudar a resoldre el problema ja hi són, però no en la quantitat necessària. Les mascaretes de protecció són un objecte que s’ha dissenyat, el disseny ja està aportant el seu granet de sorra.

Has identificat cap canvi en la manera com la comunitat ha afrontat el virus?

No només en qüestions d’aturar la malaltia, prevenir-la i curar-la, sinó també en com ens relacionem d’una nova manera amb el nostre entorn domèstic, simplement perquè hem de ser més temps a casa. Com aquests objectes que ens envolten ens enforteixen, ens poden servir com a consol o bé reforcen una sensació de seguretat.

Quina és la imatge institucional que s’està projectant? Per exemple, estem veient una major presència de símbols nacionals en les compareixences públiques dels portaveus del govern.

Amb el que em quedo és com precisament les fronteres nacionals cobren menys importància, com reconeixem que una pandèmia ens està afectant de la mateixa manera que ho està fent a altres països. El que fan els problemes d’abast planetari és unir la població, siguin de la nació que siguin.

Creus que és una estratègia per reforçar el concepte d’unitat nacional?

Això és molt comparable al que passa també amb una major consciència dels problemes climàtics: reforcen més la idea de planeta i que tots som al mateix sigui quina sigui la teva nacionalitat. Em quedo en com aquesta crisi està fent més visible que les fronteres nacionals són de relativa importància perquè tots, al final, compartim el mateix planeta. En aquests moments ens adonem més del que ens connecta que del que ens separa.