Joaquim Capdevila: “Sempre m’ha agradat que les peces tinguin calidesa”

El joier i orfebre Joaquim Capdevila (1944) és un dels referents catalans de la Nova Joia, una renovadora manera d’entendre la joia com a via d’expressió artística; com a conseqüència, les creacions esdevenen peces úniques, a mig camí entre la pintura i l’escultura. Ara el Museu del Disseny organitza “Joaquim Capdevila. Joies 1959-2019”, una mostra retrospectiva que recorre sis dècades de producció artística a través de més de 130 peces i ocupa la sala B de l’edifici, on es podrà visitar fins al 17 de novembre. Parlem amb el joier i la directora del museu, Pilar Vélez, que ha comissariat l’exposició.

L’any 1970 va tenir lloc a Barcelona la primera exposició de joieria d’autor, on va presentar la seva obra. 50 anys després, el Museu li dedica una mostra retrospectiva. Quin balanç en fa?

JC: Un balanç positiu. L’exposició mostra les peces que he anat fent durant aquests anys per exposicions que em demanaven fora i mai no s’han vist a Barcelona. El fet de recollir-les i poder-les ensenyar al Museu ha estat un motiu interessant perquè la gent de Barcelona les pugui veure.

Des de l’inici de la seva trajectòria ja va desenvolupar una línia de treball pròpia desmarcant-se del que es podria considerar el concepte tradicional de joia. Què el va inspirar?

JC: No hi ha una voluntat de fer res diferent, sinó la intenció de fer el que un pensa, sense limitar-se. Aquesta és la motivació: estan fetes amb total llibertat.

Com concep ara la joia?

JC: La joia ha existit des del principi de l’existència dels humans. Penso que són peces que volem tenir per refermar la nostra personalitat. Normalment no ens posem quelcom amb què no estem d’acord, sinó que ha d’establir-se un diàleg.

Vostè és referent de la Nova Joia a Catalunya. Què va representar aquesta nova manera d’entendre la joia?

JC: Després que l’estat espanyol decidís que els aprenents havien de donar-se d’alta a la Seguretat Social i tenir un sou, els tallers de joieria no van voler continuar tenint aprenents. Aleshores van sorgir les escoles de joieria. Les més pioneres eren a Alemanya, Holanda, Anglaterra. La tècnica no s’hi ensenyava tan bé com els joves l’haguessin apresa als tallers, però sí que estaven més vinculats a les arts plàstiques de la seva època i per tant la creativitat era superior. La Nova Joia apareix de resultes d’aquesta situació.

Les seves creacions són l’expressió plàstica de reflexions i experiències viscudes. Què volia explicar a través de la joia?

JC: Sempre hi ha una motivació. La creació artística de fer quelcom nou no és perquè sí, sinó perquè hi ha un motiu. Hi va haver un moment en què, així com ara estem parlant de l’emergència climàtica, el formigó era el dimoni, perquè tot el que s’estava construint es feia amb formigó. Per això vaig fer una exposició que volia explicar que la natura sempre subsistiria, més enllà del formigó.

Hi ha peces, per exemple, que són fruit de la impressió d’un viatge a Praga. Em van sobtar les teulades verdes i blaves de les cúpules. Quan vaig tornar, vaig fer una sèrie de peces, una d’elles la que és imatge de l’exposició, que rememorava aquestes teulades de les ciutats de l’est.

L’any 2000 em van demanar una col·lecció per a una exposició, la primera que feia amb el canvi de mil·lenni. Vaig creure que els primers homes del nou mil·lenni eren nens. Aleshores, vaig demanar dibuixos de nens petits a escoles que coneixia. Vaig fer una col·lecció per a mi molt interessant, més que res perquè els nanos moltes vegades et donen idees que tu mai no penses, tenen molta imaginació. Per exemple, hi ha una peça d’un cotxet amb rodes que té al darrere un home amb una canya de pescar, un altre que condueix i un que cuina, i això és idea d’un nen.

Des de la dècada dels seixanta va introduir materials poc usuals en l’orfebreria i la joieria. Què el va portar a aquesta decisió?

JC: Fer el que vols sense tenir cap limitació fa que, si en un moment determinat et sembla que a una peça que estàs fent amb or o plata aniria bé una fusta o un tros de tela, ho fas. És un camí natural de trobar el material que a tu et sembla que va bé per fer allò. Però mai a l’inrevés: jo no he tingut mai ganes de fer joies de plàstic o de paper.

Què trobava en aquests materials que l’inspiressin?

JC: Per a mi no hi ha diferència, serveixen per allò que tu vols explicar. En el meu cas, sempre m’ha agradat que les peces tinguin calidesa, perquè penso que aniran sobre la pell de les persones.

I en la pintura?

JC: Sempre m’ha agradat que la pintura formés part de les obres, perquè és una expressió personal que un ha de fer amb les mans. La producció de joieria es pot fer o bé amb les teves mans o treballant en equip, duent a terme quelcom que tu has pensat i dissenyat. La pintura no ho pot fer algú altre que no siguis tu.

En l’última etapa, les seves col·leccions deriven a la memòria, esdevenen una mirada cap endins. Quin és el resultat d’aquesta introspecció?

JC: Quan ets jove, tens una visió molt més àmplia del que tens per davant. Quan et fas gran, se’t moren els amics, has patit malalties… Veus que el que queda és curt, el futur es veu negre. Aquesta última col·lecció l’he feta pensant en això. Les peces són negres i en totes elles hi ha petits records de coses fetes al taller anys abans. És un futur que s’acaba i una mirada enrere des del record.

Fem retrospectiva de les seves sis dècades de trajectòria. Com ha viscut aquesta evolució? Quin és el següent pas?

JC: He tingut molta sort. He treballat des dels 14 anys. Ara en tinc 75 i he treballat sempre. He dit moltes vegades: “Aquesta és l’última exposició”, i després n’he fet una altra. Jo no sé estar-me mirant el temps com passa, sempre tinc la il·lusió de fer peces. Sense pressions ni presses, faig el que em sembla, com he fet sempre.

La directora del Museu del Disseny Pilar Vélez és la comissària de l’exposició. Què podrem trobar-hi?

PV: Aquesta exposició dedicada a Joaquim Capdevila és una retrospectiva de 60 anys de la seva tasca, des de molt jove en el taller familiar fins a l’actualitat, amb la seva última col·lecció. La retrospectiva va mostrant i demostrant com al llarg d’aquests anys ha estat un dels referents del nou concepte de la joia, que fa un salt i més enllà de ser una art decorativa i ornamental com era tradicionalment, és una expressió artística. Que aquests objectes siguin a més útils, en el sentit que siguin portables i que acompanyin la persona i en molts casos la identifiquin i personalitzin, dóna un valor afegit a l’exposició.

A la col·lecció del Museu es conserven algunes obres seves, com la col·lecció “Els arbres de la memòria” (1997), els fermalls ‘Cobert-Descobert’ (1991) i ‘Praga’ (1988)... Quina lectura vol oferir sobre l’obra de Capdevila?

PV: L’exposició vol posar èmfasi justament en el valor singular d’aquesta joia contemporània, que va més enllà de la joia convencional i decorativa. Les peces en molts casos estan pensades per formar part d’una col·lecció, però alhora són molt individualitzades i personalitzades. Per a fer l’exposició, hem hagut de recórrer a molts col·leccionistes i propietaris, i cadascuna de les peces està feta per a aquella persona. Això vol dir que darrere d’aquests elements que l’artista incorpora a la joia s’amaguen moltes coses, és a dir, fa una obra d’art plena de símbols o referències. Són peces molt viscudes i al mateix joier li agrada parlar d’elles sovint.