Josep Capsir: “El col·leccionisme no ha desaparegut ni desapareixerà”

Josep Capsir és conservador de la col·lecció d’arts decoratives al Museu del Disseny de Barcelona. Parlem amb ell del seu dia a dia, del col·leccionisme que nodreix bona part dels fons patrimonials i sobre algunes de les peces que ha documentat, que es troben a l’exposició permanent “Extraordinàries! Col·leccions d’arts decoratives i d’autor (segles III-XX)”.

Què abasta la col·lecció d’arts decoratives del Museu?

La col·lecció cronològicament abasta des de l’època romana fins als anys vint del segle XX i contempla la producció d’objectes vinculats al món domèstic. A partir d’aleshores, aquests ja no es consideren objectes d’arts decoratives, sinó de disseny, que n’esdevé la continuació. S’identifica llavors la persona que fa el projecte de l’objecte, que està pensat per una funció determinada i alliberat de tot ornament.

Què implica l’aparició del disseny?

El mobiliari del segle XIX sovint no aporta una nova estètica, remet a èpoques passades. És eclèctic, barreja estils. A partir dels anys vint del segle passat apareix el moviment modern, que el que fa és reflexionar, teoritzar i pensar que el moble ha de deslliurar-se de tot decorativisme i ser funcional. Impulsa unes teories que aposten per una estètica fins aleshores desconeguda: és un objecte nu, utilitari, fresc, pensat per allò que ha de servir i essencial. És el gran canvi de mentalitat respecte del que era el món de la producció d’arts decoratives.

De què ens parlen les arts decoratives?

Ens parlen de la manera de pensar i de viure d’una determinada societat en un moment determinat, que en el nostre cas acostuma a ser la catalana, perquè els objectes que tenim procedeixen majoritàriament de cases catalanes. El carruatge del segle XVIII del marquès de Castellbell ens parla de qui era el seu propietari, una persona amb un títol nobiliari. Si ens fixem, la porta té una maneta per obrir-se des de l’exterior, però des de dintre no pot obrir-se. Vol dir que tenir un carruatge implicava necessàriament tenir criats al teu servei perquè t’obrissin la porta per sortir del vehicle o bé t’ajudessin a entrar. Avui dia això és impensable. Els cotxes es poden obrir per dins i per fora, i tothom –majoritàriament– s’obre i tanca la porta. Pràcticament tothom pot tenir un vehicle en propietat. També tenim magnífics cadiratges del segle XIX i entapissats amb delicades teles, i una caixa immensíssima decorada amb talla de gran qualitat que servien, sobretot, per projectar el poder i l’ostentació de qui els posseïa.

Què t’apassiona de la teva feina?

La tasca d’investigació és molt interessant, però solitària. A vegades has de fer una feina gairebé endevinatòria per saber quan va arribar una peça, qui la va donar o d’on surt; requereix moltes hores. Però els avenços que fas en la recerca t’il·lusionen, et fan créixer com a persona i això redunda en el benefici del coneixement de les peces i de la societat. Hi ha peces de les quals no sabíem res i ara en sabem molt gràcies a la tasca que fem al Museu.

De les peces que has documentat, quina ha estat el repte més gran?

Vaig documentar la berlina cupè del marquès de Castellbell, i vaig estar molt temps cercant documentació, descobrint la mitologia de les pintures, fent-ne l’arbre genealògic… A vegades no trobes les dades, i jo no trobava la data de naixement de la seva esposa, Concepció d’Oriola-Cortada i de Salses. Un dia vaig contactar amb un dels masovers del castell de Castellbell, i resulta que allà al poble de Castellbell i el Vilar descansen els dos en un panteó del cementiri parroquial. A la tomba de la marquesa vaig trobar la data que m’havia fet tornar boig.

Consumim cada cop més cultura d’un sol ús. Com afecta això al col·leccionisme?

A mesura que apareixen noves tipologies d’objecte susceptibles de ser acumulades, sempre trobes algú al darrere que les col·lecciona. No ha desaparegut ni desapareixerà: prendrà noves formes. De gent apassionada per l’acumulació d’un tipus objectual sempre trobarem. S’ha produït una democratització del col·leccionisme. Si bé el col·leccionista clàssic tenia més interès per acumular objectes sumptuosos, ara, amb aquesta nova cultura de consum, un s’hi pot dedicar sense haver d’esmerçar grans recursos econòmics.