Juli Capella: disseny humanista per viure millor

Juli Capella és arquitecte i dissenyador d’interiors. Per a ell, el disseny ha de ser universal, econòmic i sostenible. Dirigeix l’estudi Capella Garcia Arquitectura, del qual algunes de les obres més destacades són l'hotel Omm de Barcelona i els interiors dels restaurants Jaleo (Washington DC) i Mi Casa (Dorado, Puerto Rico).

Al Museu del Disseny estem treballant en la col·lecció “Emergència! Iniciatives contra la covid-19”, que recollirà iniciatives, projectes i objectes del món del disseny que han donat una resposta ràpida a la crisi sanitària i social causada per la pandèmia. La presentació de l’exposició tindrà lloc el mes de novembre, en el marc de la Barcelona Design Week.

En aquest context, parlem amb ell sobre les conclusions que podem extreure en clau de disseny després de la pandèmia de la covid-19: que l’enginy i la creativitat estan dins de cadascú, que l’espai públic ens pertany, i que la llar pot ser un espai molt més flexible del que ens pensàvem.

Durant aquests mesos, la comunitat maker s’ha coordinat per a respondre a les necessitats derivades de la crisi sanitària, posant al centre la cooperació i la intel·ligència col·lectiva.

La reacció del disseny ha estat àgil, ràpida, voluntariosa i molt enginyosa, però també hem de reconèixer que no ha estat del tot efectiva. Evidentment estic a favor de la producció i el disseny en xarxa, però qui ha resolt finalment els problemes, un cop més, ha estat la indústria més convencional. Fins que SEAT no va decidir tancar la seva línia productiva i posar-se a fer respiradors, no va acabar de funcionar tot plegat.

Tot i això, hem vist que cadascú des de casa ha creat mascaretes i bates, i fabricat respiradors en impressores 3D. Tothom s’ha convertit en dissenyador. És una amenaça per al sector?

Per mi, no. Jo celebro que la gent s’hagi adonat que la creativitat i la intuïció són cosa de tots. Crec que és com ha de ser. Sé que hi ha un cert menyspreu, dins del sector, cap al disseny casolà, però penso que això només amaga la part més fosca del disseny, que és l’ego que tot creador té. Aquest petit intrusisme és precisament el que ens provoca als professionals per posar-nos les piles i anar més enllà. Crec que hauríem d’estar feliços de veure que l’espurna creativa ha brotat a tothom.

I que s’hagi vist que el disseny és útil per tothom.

El disseny té per objectiu definir l’entorn material (artificial) que envolta les persones. És el que ens permet desplaçar-nos, no anar despullats... en definitiva, viure millor. I crec que durant la pandèmia s’ha pogut veure el vessant més humanista o social del disseny, el que posa les persones al centre. Normalment, si els mitjans parlen del disseny, mostren l’últim model de cotxe o els mobles de la fira de Milà; aleshores el disseny es percep com quelcom elitista i car. Però aquesta vegada hem vist que el disseny salva vides. Alhora, és el causant del desastre de món que tenim.

Què vols dir?

El mal disseny també és disseny. Hem creat un entorn que no és saludable i un sistema de producció insostenible. Curiosament, la mateixa disciplina que s’està carregant el món és la que el pot redreçar. Com? Passant d’un disseny inconscient i mercantilista a un de conscient, que faci objectes reparables o reutilitzables. El disseny no pot continuar sent esclau del sistema capitalista productiu. Tenim l’oportunitat de fer un tomb cap al disseny social, i l’hem d’aprofitar per avançar, perquè l’obligació de l’ésser humà és millorar les seves condicions de vida i les del seu entorn.

El disseny és una eina de transformació social?

Totalment. Hi ha un principi bàsic del disseny que és el “design for all”, que vol dir que tu quan dissenyes has d’intentar que sigui per a tothom: no per discapacitats o per rics. El disseny ha de ser universal i com més econòmic, millor. Ha de buscar ser accessible i trencar desigualtats. Ara també s’està reivindicant que el disseny faci sinergies amb l’entorn; per exemple, que pensi en els materials que té a l’abast abans que en aquells que s’han d’adquirir internacionalment. 

La mascareta ha arribat al nostre dia a dia per quedar-s’hi. S’obre una oportunitat per al disseny?

Al llarg de la història, la tendència de la indumentària és a la minimització de la roba, que va en paral·lel d’uns hàbits d’higiene i socioculturals. Pel que fa a les mascaretes, estan molt mal dissenyades. Es nota que fins ara només les duia un grup reduït de gent –el personal sanitari– i durant unes hores; no estan pensades per dur-les tot el dia. Els dissenyadors tenim una oportunitat per repensar-les i fer-les millors, sobretot pel que fa a l’ergonomia i als materials, a banda de customitzar-les. I si dissenyem una mascareta transparent, perquè se’ns vegi la cara? O una d’un material que pugui canviar de color, segons el dia? Això ja depèn de la imaginació que hi posem.

Com alterarà la manera com ens relacionem els uns amb els altres?

Penso que estem fent un pas enrere, perquè la mascareta ens fa retrocedir en el procés d’alliberament del cos. No hem de deixar de reivindicar el contacte físic: és tristíssim no poder fer un petó, tocar algú, fer-li una carícia. No ens estem adonant de com pot ser de greu per a la nostra societat que es quedi arrelada la idea que no ens podem tocar. 

Pel que fa a l’espai públic, de quina manera creus que ens hi relacionarem, superat el confinament?

L’espai públic s’ha recuperat com un bé preciós i preuat. Ens hem adonat que no ens el deixaven fer servir com volíem, perquè els mercats han tingut tanta força que n’han fet un producte. Al carrer no s’hi pot fer pràcticament res, només circular; però la gent sap perfectament que és un espai sa i segur, i ara potser valora més el fet de tenir-lo, perquè quan no l’hem tingut l’hem trobat a faltar. Hem de recordar que l’espai públic és nostre, és el nostre patrimoni: la majoria de persones amb prou feines arriben a pagar-se un lloguer, i per això hem de pensar que també tenim un trosset de la biblioteca, del centre de salut, de l’espai d’esbarjo… 

Què hi teniu a dir, arquitectes i urbanistes, en aquest sentit?

Volem més espai públic, i el volem més condicionat. Existeix una obsessió per créixer, per fer la ciutat més gran. I jo em pregunto: per què hem de créixer més, si ja vivim en una ciutat densa? És obvi: si entens la ciutat com un producte, l’has d’explotar al màxim. Però no hem d’oblidar la finalitat última de la ciutat, que és que la gent hi pugui viure. Per això crec que hem de fer justament el contrari a créixer: hem d’eliminar elements, com els cotxes –no estic en contra del cotxe, però clarament no està ben dissenyat, perquè contamina i ocupa espai–, i en lloc d’edificar, hem de restaurar: amb la pandèmia hem vist que hi ha barris sencers a Barcelona on pràcticament no existeix l’habitatge digne. Ara hem de prioritzar això, més que la construcció de nova planta.

Amb el confinament també hem establert un nou diàleg amb la nostra llar.

Totalment. Han passat dues coses: hem vist el valor fantàstic que té la llar (i no dic habitatge, dic llar), i en paral·lel ens hem adonat de les mancances i els inconvenients de casa nostra. Per què la gent s’hi ha sentit malament? Perquè vivim en cases petites que no podem fer més grans. Penso que hem de dissenyar els habitatges de manera que els envans es puguin moure; així, podríem fer de la llar un espai molt més flexible. A banda d’això, la majoria de cases no compleixen amb l’estàndard de vistes, airejament i assolellada. Aquest és el primer punt que arquitectes, promotors i administracions han de veure per fer canviar les lleis. No s’hauria de poder projectar una nova promoció d’habitatges sense un mínim de metres d’assolellada i de vistes. 

Els balcons i els terrats han pres més importància que mai.

Tu saps els milers d’hectàrees de terrassa que hi ha només a Barcelona, sense que s’hi faci res i ningú mai no les faci servir? Jo de petit hi jugava, i era on s’estenia la roba, que s’eixugava al sol i no amb electricitat. També podem fer terrasses verdes: en lloc de deixar-les amb rajola, els hi podríem posar una capa de terra i plantar-hi el que sigui. Així es faria un millor aïllament de la casa, aprofitaríem allò que haguéssim plantat i estaríem generant oxigen i menjant-nos el CO2.

De quina manera afectarà el teletreball al nostre concepte de llar?

Tothom està molt content amb això del teletreball i a mi em fa molta por perquè hi ha el risc que prostituïm la casa. L’activitat primera de l’ésser humà és viure, no treballar. Treballem per viure, no al revés, i fins que no tens clara aquesta jerarquia no entens que la casa s’ha de preservar. No és convenient traslladar la feina a casa. Una altra cosa és que tu puguis treballar des de casa, que dins hi tinguis un espai condicionat on fer feina: això està molt bé, i sí que em sembla que hem de trobar un equilibri entre el treball presencial i el teletreball.