“Les dones i els cossos dissidents encara són incòmodes per a les grans col·leccions”, converses D-Generades amb Júlia Lull

La historiadora de l'art, educadora i activista feminista, Júlia Lull va ser l’encarregada de donar el tret de sortida a la tercera edició de les Jornades D-Generades amb la ponència “Filles bastardes: cossos i dissidències contra el mite de la bellesa”, al Disseny Hub. 

Lull és especialista en teoria de la imatge. El seu treball se centra, des de fa deu anys, en la investigació de noves metodologies d'aproximació a les imatges i en el disseny de projectes d'educació a través de les arts. A més, és coordinadora de projectes de mediació i de l'equip d'educadores del Museu Nacional de Catalunya. Conversem amb ella sobre l’impacte de la mediació amb visió feminista en els equipaments culturals.

Des del Museu en què treballes, el MNAC, com es pot canviar la història de l'art des de la perspectiva de gènere?

Al Museu Nacional, des que vaig arribar ja fa vuit anys, intentem canviar la manera en com se'ns explica la història. Treballem amb l'equip d'educadores per generar visites específiques de gènere, però també crítiques amb el món que ens envolta. Ha estat una tasca complexa i exigent, perquè no sempre ha comptat amb el suport de la mateixa institució. Ara, però, gràcies a la persistència de l'equip i al Departament d'Educació tenim un programa de visites per a escoles amb un clar posicionament feminista i LGTBIQ+.

Per a mi és fonamental que aquestes activitats estiguin al centre del museu perquè són els primers exercicis que ens permeten fer crítica de com s'han articulat les col·leccions, sota quines prioritats i desitjos. Què s'ha volgut ensenyar i què s'ha desatès o directament amagat.

Les dones i els cossos dissidents encara són un element incòmode per a les grans col·leccions. Encara no s'ha assumit de manera valenta que el nostre imaginari ha estat segrestat pel patriarcat, i que els museus tenen la tasca d'ajudar a alliberar-nos d'aquest sotmetiment.

I com es pot visibilitzar el paper de les dones artistes i les seves obres?

En primer lloc, els museus haurien de revisar de manera més profunda com es construeix el discurs curatorial de l'exposició permanent. No es tracta només de mostrar una o dues dones artistes, sinó de fer que les col·leccions exposin també els processos de sotmetiment de les dones que l'art ha contribuït a perpetuar, així com altres eixos d'opressió com la raça i la classe.

Una col·lecció es pot explicar de moltes maneres. Hem de sortir dels discursos de l'artista geni, dels estils o les èpoques com a caixes estanques per explicar una història més social de l'art que ens permeti pensar el món i pensar-nos a nosaltres mateixes. No podem relegar els posicionaments feministes a activitats puntuals o exposicions temporals. Un equip de mediació format en coeducació i perspectiva de gènere és fonamental per acompanyar aquests processos de presa de consciència. Sense una bona mediació, la feina no serà mai del tot eficaç.

Pots veure aquí el vídeo de la seva intervenció a la jornada.