“Mai deixaré de ser un artista urbà, el carrer és el lloc on em sento jo mateix”. Entrevista a Tvboy

Rosalía, Messi, Joe Biden o Alexia Putellas són alguns dels protagonistes de les obres de Tvboy. Provocador, irreverent, les seves obres són un reflex àcid del que passa al món. Ara porta el seu particular art urbà al Disseny Hub en una mostra que es pot visitar de manera gratuïta fins a l'11 de setembre. Parlem amb ell sobre aquesta exposició i el seu treball en aquesta nova entrevista.

Tvboy és el nom d'una marca, d'un artista, d'un equip... Però qui és Tvboy en realitat?

Jo crec que Tvboy és simplement el meu alter ego. Va començar tot com una etiqueta, al ser artista urbà no volia signar amb el meu nom real, i més tard es va transformar en una icona i en un símbol de la meva generació, la que va créixer mirant molta televisió. Érem els nois de la tele, ara són els nois dels mòbils. Però realment és un pseudònim i un alter ego que s'ha transformat en tot el que és ara: una marca.

Has publicat un llibre amb el títol, “El carrer és el meu museu”. Quin sentit proporciona a les teves obres pintades al carrer, el fet d'exposar-les precisament en un museu?

Mai deixaré de ser un artista urbà, el carrer és el lloc on em sento jo mateix. Però vaig començar a sentir l'exigència de deixar algun tipus de llegat i ensenyar les meves obres en un mateix lloc. A més, també vaig voler preservar-les de la destrucció d'alguna manera, ja que tot el que es fa al carrer té una vida molt breu, l'art urbà és efímer. Va ser amb l'inici de la pandèmia que vaig començar a treballar sobre tela i a recollir i organitzar fotos de les meves obres per a així poder documentar-ho tot. Després de la pandèmia vaig fer la meva primera exposició a Milà i ara segueix a Barcelona, la meva casa.

Com has concebut la mostra de The Invasion al Disseny Hub Barcelona?

L'hem pensat com una invasió perquè l'art urbà és, d'alguna manera, invasiu. Ocupa espais i, en aquest cas, les meves obres ocupen, envaeixen un museu. Aquest concepte l'hem intentat transformar estèticament en una exposició ordinària, dividida en diferents categories: amor, herois, guerra, refugiats, apoderament, història de l'art…

A les teves obres convides a la reflexió, a la provocació i al sarcasme, especialment vinculat a les desigualtats de la societat, però en canvi t'inspires en els grans artistes del passat, com Leonardo, Botticelli i Miquel Àngel. Com és el teu procés creatiu?

Vaig començar enamorant-me del grafiti quan tenia 16 anys i després vaig conèixer a artistes com Basquiat. Després vaig pensar: si soc italià, per què haig de mirar als artistes nord-americans? D'aquesta manera, vaig tornar a estudiar als grans clàssics italians. El Renaixement ofereix una cosa increïble, m'enamora Caravaggio i l'art del període Barroc. Vaig agafar aquests referents com a bagatge cultural, transformant-los, veient-los amb els ulls d'avui dia. Cada obra parla del moment en el qual és creada i jo volia veure com es veurien aquests clàssics en l'actualitat. Per exemple, en “La creació d'Adam” de Miquel Àngel, Adam està distret mirant el mòbil i no atén el seu pare, en l’“Últim sopar” de Leonardo, Jesús i els apòstols estan al McDonald’s… són curtcircuits culturals.

Una part dels teus dibuixos són de personatges totalment antagonistes i rivals entre si que serien incapaços de ser amics. Podries ser amic de persones molt oposades a tu?

Per descomptat que sí, just és una reflexió sobre aquest tema. Jo puc sentir afinitat amb una persona perquè té els meus mateixos ideals polítics o inquietuds, però això no ha de dividir-me d'algú que pensa diferent de mi. De fet, els meus amics són totalment oposats a mi, ens complementem. La idea bàsica de les obres dels petons entre personatges antagònics és que l'amor ho pot tot. Ens veiem molt diferents, però potser no ho som tant.

La teva ciutat natal és Palerm, però resideixes a Barcelona. Per què et vas establir aquí? Què et va atreure d'ella? Quina influència té sobre el teu treball?

Vaig néixer a Palerm, però de molt petit em vaig traslladar a Milà i va ser allà on vaig cursar els meus estudis, vaig anar a la universitat i em vaig graduar en disseny industrial. També va ser allà on vaig conèixer a la meva dona, que és de Barcelona, i la vaig seguir l’any 2005. Em vaig enamorar de la ciutat perquè és molt inspiradora, passen moltes coses, és molt moderna i oberta, et sents lliure i no jutjat. Com totes les ciutats, té els seus problemes, però és un lloc realment inspirador per a un artista. Aquí està la meva base i el meu estudi, d'aquí no em moc.

Quin paper té l'art urbà en l'actualitat? Et sents amenaçat per alguna mena de censura?

El tema de la censura el vaig viure malament, sobretot en els inicis perquè a Roma i a Barcelona em van censurar algunes de les meves obres. Més tard vaig entendre que aquesta era la meva força. Al ser censurat s'amplifica el missatge, la gent et dona més suport i l'obra té més repercussió en els mitjans. Sempre que censuren la meva obra, em fan un favor.

Quins projectes tens pel futur?

Tinc un projecte molt important: estem gravant un documental. El vam començar a Ucraïna i després a Anglaterra. Seguirem les pistes d'un artista molt famós. Un altre projecte una mica top secret és creuar l’oceà i portar la meva exposició als Estats Units. No us puc avançar més!