Pep Àvila: explicar històries a través de l’objectiu

Pep Àvila ha treballat la fotografia en gairebé totes les seves facetes: publicitària, de viatges, documental, retrat… i de moda. Inspirat pel món del cinema, la seva obsessió per crear una atmosfera particular en cadascun dels seus projectes el porta a  aconseguir escenes amb un aire fronterer entre la realitat i la ficció. Durant els seus més de vint anys de trajectòria, ha rebut prestigiosos premis. Un dels més recents va ser el Premi Lux en la categoria de Moda i Bellesa, que l’Associació de Fotògrafs Professionals d’Espanya va lliurar el passat mes de novembre a la cerimònia que va tenir lloc al Museu del Disseny de Barcelona. L’obra d’Àvila forma part de la col·lecció de moda del Museu i, junt amb més de 500 fotografies de 38 fotògrafs espanyols, pot visualitzar-se a la col·lecció en línia del Museu del Disseny

Parlem amb ell de què cerca davant l’objectiu, com ha canviat la seva fotografia des que va començar a disparar i com s’està utilitzant la imatge per educar-nos.

Com entens la fotografia?

Per mi la fotografia és mirar, i la mirada de cadascú és personal i intransferible. Jo miro per gaudir, per entendre. Diuen que les aparences enganyen. Després de mirar molt, t’adones que no és cert. A mi la fotografia m’ha fet despertar molt d’hora, viatjar per arribar a llocs insospitats, parlar amb gent que no coneixia de res i també esperar molt. La fotografia et fa un depredador incansable, atrevit i pacient.

Quant de Pep Àvila hi ha a les teves instantànies?

En realitat és molt difícil reconèixer què hi ha de meu a les fotos, perquè no puc mirar amb uns altres ulls. La mirada de cada fotògraf és diferent, perquè hi ha coses que volem veure, que busquem sense parar i hi ha d’altres que defugim per lletges, per vulgars o perquè ens fan mal.

Què busques tu? I què defuges?

De vegades busco recrear situacions que m’hagués agradat viure, pel·lícules que m’hagués agradat dirigir. D’altres, simplement, jugo amb els colors, l’estètica, la composició… La fotografia de moda ha de tenir sempre un component de proposta visual, i per tant ha de sorprendre. Defujo deliberadament de presentar la dona com un objecte sexual i les actituds tan forçades. També m’agrada, quan faig moda amb nens, crear un espai de treball i deixar-los fer. Intento que tot sigui natural, no forçar les coses.

En les editorials de moda, quin és el teu procés creatiu?

Sovint parteixo d’una idea que tinc al cap, que bé ha vingut d’un espai on m’agradaria treballar o bé d’un actor o un model. A partir d’aquí, tot ve una mica rodat. Sempre miro de buscar l’atmosfera quan treballo. Aquest to ve determinat per la composició, la llum, la correcció del color, el punt de vista, el contrast, la textura…, però també amb qui esculls treballar. En aquest sentit, totes les imatges que es fan a una col·lecció de moda, sigui per una campanya o per una editorial, han de respirar coherència entre elles.

Les teves fotografies respiren una mística cinematogràfica, com ara Maria Candelaria, L’estàtua del Fòrum i Insomne núm. 4, que formen part de la col·lecció de fotografia de moda del Museu del Disseny. Què t’hi porta?

A vegades cerco explicar històries que puguin transcendir l’anècdota de la roba, anar més enllà; que es puguin veure d’aquí a deu anys i encara siguin interessants. Això s’ha fet sempre en la fotografia de moda. El que fa l’artista Philip-Lorca diCorcia, per exemple, és crear una sèrie d’imatges que parlen d’una història, com si fossin fotogrames d’una pel·lícula. Per a mi això és ideal. Per a mi a vegades la fotografia de moda es queda molt curta.

En quin sentit?

En el sentit que té una lectura brevíssima. M’interessa molt més quan el fotògraf té la capacitat de portar la seva imatge a explicar alguna cosa més. Amb una sola imatge ja pots crear una història. Pot ser a partir del misteri. Es tracta d’oferir lectures, diferents capes d’interpretació, de manera que [una imatge] mai et deixi seguir fent quan la miris. No ha de ser necessàriament un drama, pot ser una història feliç, però ha d’haver-hi alguna cosa que et faci voler tornar-la a veure. Molta fotografia de moda s’acaba molt ràpidament.

Has treballat fotografia publicitària, documentals, viatges… Com treballes partint d’un registre tan ampli?

La meva versatilitat, aquesta possibilitat de treballar diferents llenguatges, no s’explica més que per la necessitat de no repetir-me. Fer sempre el mateix m’avorriria moltíssim pel meu caràcter. M’agrada, com a mínim, proposar-m’ho. Després aconseguir-ho o no depèn de moltes coses. Per a mi és important trobar el to de cada projecte i buscar una atmosfera particular, i això és el que em permet ser versàtil. A més, hi ha fusions entre les diferents disciplines que poden ser innovadores.

Durant les més de dues dècades de trajectòria, la fotografia i la moda han viscut un procés de transformació radical. Com han evolucionat paral·lelament les teves imatges?

La irrupció de la fotografia digital ens ha permès tenir un control molt més absolut del procés. A mi personalment m’ha donat molta més llibertat, sobretot en el color i el tractament de la imatge. Pel que fa al contingut, he estat molt més conscient del paper de la dona.

Les xarxes socials et limiten?

A les xarxes hi ha imatges molt interessants, al marge que ens donen moltes oportunitats per difondre el que fem. Estem molt més distrets i a mi particularment em costa enfocar-me molt més que abans. Accedim a una infinitud d’imatges meravelloses i moltes vegades no només em distreuen, sinó que em bloquegen. Després de veure tot això, què puc fer? Si és que val la pena que faci res més. Hi ha vegades que no sé per on començar. L’empatx et bloqueja.

Algunes de les teves campanyes respiren una voluntat de despertar consciència. S’està utilitzant la fotografia com un instrument pedagògic?

En tot cas, es pot utilitzar. La fotografia té un valor molt important perquè té capacitat per impactar. Podem aprofitar-ho. El fi principal és crear realitats o descriure-les, en el cas de la fotografia documental. En el meu cas, he fet campanyes i projectes de caràcter social perquè les causes que defensaven m’interessaven molt, i espero poder seguir-ho fent molt de temps.

Ajuntament de Barcelona