Pepa Bueno: Disueño, a la cruïlla entre disseny i art

Pepa Bueno és historiadora de l’art especialitzada en història del disseny. Ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de la premsa femenina i de moda, que ha compaginat amb classes i conferències a les universitats i escoles més prestigioses del país. Des de 2013 dirigeix l’Associació de Creadors de Moda d’Espanya (ACME), i el 2017 va rebre el premi ADYMO a la Comunicació de Moda.

Amb motiu de la presentació de “Disueño. Cuando el arte y el diseño jugaron a ser lo mismo (1977-1979)”, que tindrà lloc el pròxim 7 de febrer al Museu del Disseny de Barcelona, parlem amb Bueno per conèixer en profunditat el que va ser un episodi crucial del disseny barceloní.

Què va ser Disueño?

Disueño va ser una exposició que a finals dels anys setanta van organitzar determinades persones de la junta directiva de l’ADI-FAD. La idea era mostrar uns corrents del disseny que no tenien cabuda en els Premis Delta per les seves bases. Havien de ser objectes en producció, de tal manera que no permetia que es pogués exposar o presentar tot un corrent d’objectes interessants i experimentals, que en aquell moment tenia una forta presència en el món del disseny.

D’on sorgeix el nom, a què al·ludeix?

D’alguna manera, el concepte general de Disueño era la poesia, un joc poètic que gairebé començava amb el mateix nom de l’exposició. L’enginyosa inventora del terme, l’arquitecta Beth Galí, que formava part d’aquella junta directiva que el va posar en marxa, m’explicava que amb la introducció d’una sola vocal el disseny es transformava en un somni. Em sembla una manera molt bonica i clarificadora d’explicar-lo.

A la convocatòria de participació, es menciona la voluntat de constatar l’existència de noves formes d’interpretar el disseny industrial. Quin tipus d’objectes va formar part de l’exposició?

Eren peces en què el concepte de disseny no era només entès com una eina al servei de la utilitat, sinó també com un vehicle d’expressió d’altres valors, com podia ser la nova artesania. Plantejava l’objecte com un camp d’experimentació i d’expressió, mostraven el disseny reivindicatiu i irreverent… Eren objectes experimentals, investigatius, més que útils, [d’acord] amb el concepte tradicional de l’útil. No eren peces industrials ortodoxes, ni eren fàcilment produïbles ni havien de per què ser funcionals en si mateixes. N’hi ha que d’una manera gràfica mostren aquests valors simbòlics, com les de Carles Riart, un dels dissenyadors més destacats en el panorama nacional. També hi havia exemples inútils, qualificats així per les seves dissenyadores, i molt sentit de l’humor.

Els qui van participar a Disueño creuaven amb assiduïtat les fronteres entre art, artesania i disseny. Com assimilaven aquestes tres disciplines?

Aquests comportaments estaven apareixent al disseny internacional i es van reflectir en aquesta exposició. Es reivindiquen els objectes com a part del ritual i la litúrgia del quotidià. Fins al moment no es parlava de la quotidianitat com quelcom sagrat, amb valors simbòlics davant els funcionals; la contemplació davant l’ús; la recuperació de tècniques tradicionals com un valor contraposat als suposats avenços tecnològics… Tots aquests temes fan que els artistes s’apropin al disseny i que els dissenyadors s’apropin a l’art. Això es veu molt bé a les peces d’Àngel Jové, que va ser un destacat artista de l’avantguarda conceptual catalana que també va entrar al món del disseny. Es van començar a entendre els objectes de la casa no només com un valor instrumental directe, també es valorava el caràcter simbòlic de les peces que ocupen l’espai domèstic, i allà l’art tenia molt a dir, perquè, què és una obra artística sinó una peça amb un valor simbòlic? Barrejar, interaccionar el món de l’íntim i l’art és en realitat un discurs que té molt a veure amb l’avantguarda artística de principis del segle XX.

La forma va jugar un paper gairebé protagonista en l’exposició. En quines obres es feia palès?

A les tres edicions de Disueño es van presentar obres considerades pels estudiosos de la història del disseny espanyol com a precursores del que després va ser el disseny postmodern. Les reedicions de Giacomo Balla a càrrec de Santiago Roqueta i Ramon Bigas estan en aquells límits de forma poètica. També les peces de Riart, com per exemple el llum Colilla. En paraules seves, diu que és apropiada per escoltar música, conversar, fer l’amor. Se l’estan aplicant uns valors simbòlics d’ús que no eren habituals a principis dels anys seixanta, i amb això jugarà el disseny postmodern.

Què es considerava un bon disseny fins aleshores, i com va canviar aquesta percepció després del naixement de Disueño?

Tradicionalment, es considerava bon disseny el que provenia de l’escola funcionalista Bauhaus i que després desenvoluparà l’Escola d’Ulm. Això era el que es veia als Premis Delta. Disueño el que fa és introduir elements com el ritual, el kitsch, l’escenogràfic, la qualitat expressiva. Conceptes que ja existien en el món del disseny de manera marginal i que a finals dels setanta intenten trobar un espai propi en el món de la cultura objectual. El que fa Disueño en definitiva és posar un granet més en aquella presentació d’objectes que ja estaven al mercat o bé s’estaven produint, els proporciona una plataforma d’exposició.

El llibre es fa ressò de l’actitud combativa i irreverent de l’exposició. En quin sentit?

Des del sentit de l’humor. Té a veure també amb el neosurrealista, els corrents pop del moment; i una altra vegada, tornem al disseny, que està integrat dins el discurs [expositiu].

Com han evolucionat els plantejaments de Disueño des d’aleshores? S’ha professionalitzat aquesta pràctica?

Efectivament, aquests discursos s’han consolidat com un corrent amb pes en el món del disseny. Ja no estem envoltats d’objectes simplement correctes des del punt de vista de l’ús. Hi ha tota una línia combativa de disseny des del punt de vista de l’ecologia, els drets socials, l’hiperconsum; de la mateixa manera que hi ha una via oberta i consolidada de dissenyadors que treballen l’objecte des del simbolisme. La funcionalitat va més enllà del simple ús, perquè el que utilitzem no només ho fem per motius peremptoris d’ús, sinó també com allò que ens parla al sentiment. Aquestes vies projectuals són quelcom present no només al disseny industrial, també en qualsevol altre tipus de disseny.