“Ser humà potser vol dir no continuar sent-ho”. Entrevista a Stelarc

Stelarc és un dels artistes més singulars dels nostres temps. El seu treball es centra en el camp del bioart i la performance, explorant la capacitat del cos humà en relació amb la tecnologia. I és que l’artista ha utilitzat el seu propi cos com a medi d’investigació, sotmetent-lo a situacions extremes de privació i multiplicació sensorial o insercions electròniques a la pell. En aquesta nova entrevista parlem amb ell sobre el bioart, la tecnologia i la seva llarga trajectòria.

Pots explicar-nos breument què és el bioart i quina relació té amb el teu treball i la teva carrera?

Al principi jo entenia el bioart com l’ús de cèl·lules vives en comptes de material inert per crear obres d’art. Els artistes treballaven en laboratoris, seguien protocols i combinaven inquietuds estètiques i conceptuals amb metodologia científica. Però tant la definició com l’enfocament del bioart s’han diversificat molt: els artistes ara ja no porten bates blanques, han sortit dels laboratoris per endinsar-se en l’entorn natural i han començat a incloure elements i substàncies vives com els fongs i les mucositats, i a fer servir la incubació natural en comptes d’aparells de laboratori. El meu interès inicial pel bioart va néixer quan vaig començar a cultivar cèl·lules musculars de rata, mioblasts, durant una estada a la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh l’any 1996. En aquella època jo no tenia cap mena d’interès artístic per exposar una placa de Petri sobre un pedestal, però sí que d’allà va néixer la idea de fer una pròtesi tova, i crear una orella extra em va semblar un repte prou viable. Primer se’n va fer un model en 3D que s’implantaria com una tercera orella en un costat del meu cap. Però vaig trigar deu anys a trobar tres cirurgians plàstics i aconseguir finançament per implantar-me quirúrgicament l’Ear on Arm (Orella al braç), amb creixement tissular i vascularització, per tal que l’orella fos una part viva integrada al meu cos. Abans, en col·laboració amb SymbioticA, s’havia creat l’¼ Scale Ear (Orella a escala ¼), 2003: es va escanejar la meva orella, se’n va reduir la mida i, a partir d’aquestes dades, se’n va imprimir un esquelet biodegradable en 3D que es va sembrar amb cèl·lules humanes. El resultat va ser una massa de teixit viu en forma d’una petita orella. L’any 2006, dins el projecte Partial Head (Cap parcial), es va escanejar la cara de l’artista i el crani d’un homínid i se’n va fer un trasplantament digital, que va donar com a resultat un rostre posthomínid i alhora prehumà. Es van sembrar cèl·lules vives sobre l’esquelet imprès en 3D per intentar fer-hi créixer una capa de pell viva, però al cap de pocs dies es va produir una contaminació dins la incubadora i es va haver de fixar amb formaldehid per poder conservar-lo durant la resta de l’exposició al Museu d’Art Modern Heide de Melbourne.

A la dècada de 1990, vas ser dels primers a suggerir que el cos humà s’acabaria fusionant amb la tecnologia del nostre dia a dia. Al cap de dues dècades, sembla que el temps t’ha donat la raó: tots portem permanentment a sobre ordinadors (des de telèfons fins a rellotges intel·ligents) i recentment Apple ha presentat un nou dispositiu: un visor de realitat augmentada que permet difuminar els límits entre la xarxa d’informació i els nostres sentits. Amb la distància que dona el temps, pots dir en què s’assembla el món actual al que t’imaginaves en els teus projectes de fa 20 anys? En què t’ha sorprès l’evolució dels esdeveniments i en què t’ha decebut?

La meva mentalitat no era la d’algú que especulava sobre un futur imaginat. Més aviat mirava de fer servir les tècniques i tecnologies més avançades per tal d’explorar i descobrir què era un cos i com se’n podia sortir dins l’entorn cada cop més complex en què habitava. Ah, i això molt abans de la dècada de 1990. A finals de la dècada de 1960, vaig crear uns cascos que dividien la visió binocular i també un compartiment sensorial immersiu i giratori en el qual s’introduïa la part superior del cos. Entre 1973 i 1975 vaig gravar 3 vídeos de l’interior del meu cos mitjançant endoscòpia i el 1976 vaig començar el meu projecte Third Hand (Tercera mà), que vaig acabar l’any 1980. En aquella època, la Tercera Mà era tan sofisticada que vaig rebre la invitació del Laboratori de Propulsió a Raig de Pasadena i del Centre Espacial Johnson de Houston per fer-hi una demostració de la mà accionada per EMG davant el Grup d’Activitat Extravehicular. A principis de la dècada de 1990, jo feia performances amb robots industrials i també amb el meu cos virtual. A partir de 1995, vaig dur a terme les perfomances interactives en línia Fractal Flesh (Carn fractal), Ping Body (Cos PING) Parasite (Paràsit), en les quals persones d’altres llocs podien accedir al cos i accionar-lo a distància, de manera que el cos es convertia en un vulgar baròmetre de l’activitat a Internet i actuava de manera involuntària a instàncies dels motors de cerca d’imatges i sons. El que ha ocorregut des de llavors és que hem passat de la connectivitat amb fil a la connectivitat sense fil. De les megamàquines als sensors i robots d’escala micromètrica i manomètrica. Dels robots industrials als robots humanoides. Sí, les pantalles de visualització frontal (HUD) portables encara són força voluminoses i pesades, però la recerca en l’àmbit de la integració de micro-LED en lents de contacte promet mostrar informació superposada dins el nostre camp de visió sense els problemes socials que comporten les ulleres portables. El que resulta més prometedor dels nous visors de realitat augmentada i realitat ampliada és el control més atractiu i intuïtiu que permeten mitjançant gestos i moviments oculars, de manera que el canvi del mode de funcionament real al virtual, i viceversa, serà cada vegada més fluid.

Creus que el món del disseny i la tecnologia pot redefinir la relació que tenim amb el nostre cos i els nostres sentits?

Bé, això ja està passant. Tant en un sentit existencial com ontològic. El cos s’ha convertit en una quimera contemporània de carn, metall i codi, que actua més enllà dels límits de la seva pell i de l’espai local que habita. Les nostres màquines amplifiquen la nostra potència corporal i impulsen el cos a grans velocitats. Els nostres sensors i instruments amplien i milloren la percepció sensorial del cos. Això genera paradigmes inesperats del món en què vivim. Ara naveguem des del temps profund, passant per les nano-escales físiques, fins als no-llocs virtuals. El cos habita ara regnes abstractes d’allò altament hipotètic i de la subjectivitat que flueix. Però el món digital no és només el regne d’allò virtual. Els morts, els sense cervell, els que encara no han nascut, els criogenitzats, els protèsicament augmentats, la vida sintètica i la vida artificial comparteixen ara una existència material i pròxima. Ser humà potser vol dir no continuar sent-ho. Un avanç tecnològic que sempre m’agrada recordar és el cor de doble turbina. L’any 2011 es va implantar al tòrax d’un pacient terminal, que va viure prou temps per poder provar a fons aquest cor artificial, més petit i robust. Bomba la sang de manera contínua sense pulsacions, així que pot ser que en un futur pròxim puguem recolzar el cap sobre el pit d’algú i el notem calent al tacte, sospiri, parli, estigui viu, però no tingui batec. L’any 2017, Tina Gibson va donar a llum Emma Wren a partir d’un embrió congelat de 25 anys. La seva mare tenia 25 anys, la mateixa edat que l’embrió. En el futur, es podran conservar embrions congelats de 50 anys que siguin viables. Podreu néixer al costat del llit de mort d’un germà o germana vostra. O podreu néixer generacions després de la mort dels vostres pares biològics. El que això vol dir és que estem desconnectant els nostres processos reproductius de la nostra esperança de vida. I si som capaços de dissenyar un úter artificial i de donar a llum un nadó sa, llavors la vida ja no començaria amb un naixement biològic. I si podem substituir parts defectuoses del cos per parts creades a partir de cèl·lules mare, impreses en 3D o artificials, ja no caldrà que morim d’una mort biològica. I, llavors, com definim una existència humana que no comença amb el naixement ni acaba amb la mort? De fet, ja no morirem d’una mort biològica, sinó que morirem quan es desconnectin els nostres sistemes de suport vital. Dit això, cal comprendre que aquestes idees són alhora contingents i discutibles. El futur no consisteix en certeses, sinó en probabilitats. No és el que serà, sinó el que podria ser. El futur no és futur si no és inesperat.

Com creus que l’actual explosió de pensament entorn de la intel·ligència artificial canvia la nostra relació amb el nostre cos i els nostres sentits?

En una època en la qual el cos individual pot veure amenaçada la seva existència, en ser infectat mortalment per virus biològics, el que es fa evident ara és que l’espècie humana s’enfronta al risc ontològic més omnipresent i invasiu d’infecció per part de les seves entitats digitals i algoritmes virals. Sí, els sistemes impulsats per la IA facilitaran i agilitzaran les nostres operacions i interaccions, però els problemes començaran a sorgir quan els sistemes intel·ligents es tornin més intel·ligents del que són els humans que els han posat en marxa. Els accessoris i implants protètics amplificats per la IA permetran al mateix temps interfícies més íntimes i intuïtives, però també provocaran una dependència que podria arribar a ser un problema. Sense voler sonar distòpic, les implicacions de la IA aniran més enllà de la seva relació amb el cos humà. L’impacte de la IA, més que ser una ajuda per a l’ésser humà, permetrà que els sistemes de màquines es tornin cada vegada més intel·ligents i autònoms. A mesura que les màquines es vagin connectant en xarxa, es podran comunicar i podran col·laborar cada cop més. El que serà interessant de veure no és el desenvolupament de la intel·ligència artificial general, sinó quan una intel·ligència artificial es converteixi en una intel·ligència extraterrestre. De fet, podria ben ser que els primers senyals de vida extraterrestre sorgissin d’aquest planeta.

Quina és la idea principal que t’interessa explorar ara a través de la vostra obra?

Bé, no hi ha hagut una progressió lineal de la realitat física, a la robòtica, i després a la virtual. Els meus projectes i performances oscil·len entre aquests diferents modes d’operació. De fet, ara s’espera que tots actuem en realitats mixtes. Que ens moguem entre sistemes reals i virtuals com si llisquéssim. Que passem del funcionament fora de línia al funcionament en línia. Movatar (2000) és un sistema de captura de moviment invers. En comptes d’un cos que anima una entitat informàtica, permet a un avatar actuar al món real amb part d’un cos físic. La interfície de l’exoesquelet de moviment de la part superior del tors només té tres graus de llibertat per a cada braç, però això permet 64 combinacions possibles. El cos no es divideix d’esquerra a dreta, sinó entre tors i cames. Mentre que els braços són accionats pel codi de l’avatar, les cames són lliures de moure’s, girar i pressionar els sensors del terra que, al seu torn, poden modular el comportament de l’avatar. Per exemple, es poden alterar els canvis de ritme, la mutació i la complexitat de les seqüències posturals. La pròtesi de moviment es pot veure com si fossin els músculs de l’avatar al món real. Es tracta d’una interfície real-virtual en la qual es genera un diàleg entre un cos biològic i un constructe de dades. El cos és alhora un cos posseït i un cos que actua. A la performance Re-Wired/Re-Mixed de 2017, durant cinc dies i sis hores al dia de manera ininterrompuda, només podia veure amb els ulls d’algú de Londres i només podia sentir amb les orelles d’algú de Nova York, mentre que qualsevol persona, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, podia accedir al meu braç dret a través de l’exoesquelet i animar els seus moviments a distància a l’Institut d’Art Contemporani de Perth. Repartir accions i compartir sentits. El cos, en realitat, es trobava en tres llocs alhora: dos llocs virtuals, Londres i Nova York, i un lloc físic, Perth. Al principi volia retransmetre-ho amb una càmera de 360 graus, però en aquell moment no va ser possible. I seria magnífic dur a terme aquest projecte no només retransmetent-ho tot des de càmeres i micròfons, sinó establint connexions per cable directament amb els ulls i les orelles d’una persona remota. I, per descomptat, no caldria fer servir un exoesquelet per accionar el meu braç. Això podria aconseguir-se mitjançant estimulació muscular a partir de les indicacions del cervell d’algú. Seria interessant experimentar subjectivament amb un ull connectat a distància, una orella connectada a distància i un cervell connectat a distància a un braç i un cos que es troben en un altre lloc...

Barcelona s’està posicionant com un centre de cultura digital. Després de visitar-la per participar a Digital Impact, tens en ment dur a terme algun projecte a la ciutat en un futur?

La NewArt Foundation finança un projecte que es completarà l’any 2024 i que inclou una sèrie de performances per Europa. Es tracta d’un exoesquelet mòbil i amplificat omnidireccionalment amb un braç robòtic amb el qual l’artista podrà actuar. Però també serà una instal·lació interactiva autònoma en la qual persones que es trobin en altres llocs podran coreografiar els moviments del robot i les funcions del seu braç robòtic a través d’una interfície gràfica. Coreografiar aquests moviments i funcions també permetrà compondre els sons del robot.