«Avui conviuen moltes maneres d’entendre el disseny gràcies a l’obertura de la disciplina»

Amb un currículum impressionant que inclou, entre altres títols, llicenciatures en Geografia i Història, en Comunicació Audiovisual i en Publicitat i Relacions Públiques, diversos màsters i un doctorat, Raquel Pelta es dedica des de 1998 a la docència i a la investigació del disseny i la història del disseny. Guardonada amb premis com el Gràffica 2011 i el Laus d’Honor 2015 per la seva llarga i intensa trajectòria en el món del disseny, Pelta és la comissària de la nova exposició permanent del Museu del Disseny.

Quines sensacions tens després de l’obertura de l’exposició?

La sensació que tinc és, simplement, que la feina està acabada i ara cal continuar amb altres projectes.

Hi ha moltes hores de treball darrere d’aquesta mostra i considero que hi ha peces molt interessants i representatives d’un moment de la història del disseny, que reflecteixen també els canvis socials d’un període que, com tots, està ple de llums i ombres però del qual destacaria la seva vitalitat i el fet que va suposar la consolidació de la professió.

Ens podries explicar breument com es va iniciar i quines han estat les principals fases de creació de l’exposició?

Es va iniciar amb l’encàrrec que em va fer Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny, el maig de 2016.

Com en totes les exposicions, la primera fase va ser la d’elaboració d’un guió i del llistat de peces. La localització de peces va suposar un treball d’investigació per comprovar-ne els autors, les dates i, el més important, veure si encara existien.

Un cop recollides als seus llocs corresponents, l’equip del Museu les va catalogar i va començar el procés de restauració de les que no es trobaven en l’estat de conservació adequat per exposar-les.

En paral·lel es va realitzar un muntatge previ per veure com funcionaven visualment les diferents obres quan eren juntes: la manera com interactuen les peces entre elles és essencial; cal jugar amb els colors, dimensions, etc.

Després ja va venir el muntatge definitiu que normalment es fa uns dies abans (en aquest cas un mes) de l’obertura de l’exposició, ja amb els muntadors, restauradors, conservadors i el coordinador del Museu. Aquest muntatge suposa, també, escriure els textos que expliquen aspectes essencials de la mostra i elaborar els cartells que contenen informació rellevant sobre les obres. És una tasca bastant difícil perquè cal sintetitzar molt i deixar només els aspectes essencials.

En fi, que una exposició és una feina llarga (en aquesta jo hi he invertit al voltant de 1.800 hores sense comptar tota la investigació prèvia, a la qual he dedicat anys) i en equip, perquè hi intervenen moltes persones al llarg de tot el procés.

Què es vol transmetre amb «Dissenyes o treballes?», el títol de l’exposició?

Parteix d’una expressió popular (a partir d’allò de «estudies o treballes?», frase tòpica que es feia servir per lligar), divulgada pels mitjans de comunicació i que als dissenyadors no els feia gens de gràcia per tot el que suposava de frivolització d’una professió en la qual es treballen moltes hores i no sempre fàcilment, perquè hi havia i segueix havent-hi molt de desconeixement sobre el que és dissenyar i el que comporta. Tampoc és una professió especialment ben pagada, encara que en aquella època les tarifes eren més altes que avui dia.

Alguna anècdota o sorpresa durant el procés de creació de l’exposició?

Cap en especial. Els descobriments o sorpreses es produeixen quan estàs fent una investigació, però en aquest cas la investigació ja estava feta perquè el disseny contemporani és un dels temes amb els quals treballo des de fa vint anys.

Algunes de les peces que s’havien seleccionat al principi ja no existeixen perquè les empreses o els autors no les conserven; però això entra dins de la normalitat de les exposicions de disseny. D’altra banda, l’exposició no està plantejada com una exposició d’autors, sinó de peces representatives d’un esdeveniment, un corrent estètic, una manera d’entendre el disseny determinada… Així que si una peça ja no existeix, sempre n’hi ha alguna altra amb la qual es pot explicar el mateix.

Més de 600 peces de més de 200 professionals… Quina creus que és més representativa del boom del disseny?

El boom del disseny va ser un fenomen provocat per l’atenció que els mitjans de comunicació van prestar al disseny durant els anys vuitanta i fins al 1992. Va ser aliè als propis dissenyadors que ni el van fomentar, ni el van buscar.

Per tant, en aquesta exposició no hi ha cap peça que, com a tal, sigui representativa del boom del disseny. El que representen aquestes peces són esdeveniments, corrents de disseny, maneres de fer… de diferents professionals.

Com definiries o explicaries aquest període de la història del disseny i què el diferencia del moment actual?

Els anys vuitanta van ser una etapa d’una gran vitalitat per al disseny gràfic a Espanya. Es partia de la feina dels pioners però estava tot per fer perquè va coincidir amb un moment en què les institucions, nascudes sota el signe de la democràcia, eren conscients que havien de comunicar-se amb els ciutadans i les empreses que entraven a competir en els mercats internacionals.

Els noranta van començar amb grans esdeveniments i van seguir amb la incorporació de l’ordinador a la creació i producció del disseny. El disseny va aguantar la crisi econòmica postolímpica i la professió es va anar normalitzant.

Aquests vint anys van ser els de la irrupció del pensament postmodern, tot i que a l’Estat espanyol eren pocs els que estaven al corrent de les idees (encara que sí de l’estètica i de certs plantejaments). Es va produir una obertura de la disciplina i el resultat d’aquesta obertura és el nostre moment actual, en què conviuen moltes maneres d’entendre el disseny, hi ha un procés d’intel·lectualització de la professió i han aparegut enfocaments i àmbits de pràctica nous: des del disseny web i d’apps fins al disseny de serveis, el disseny per al canvi de comportament o el disseny social, entre d’altres.

Què diries als joves estudiants de disseny o als dissenyadors que comencen per animar-los a veure l’exposició?

Els qui estudien disseny se sorprendran amb moltes de les peces i coneixeran millor la que serà la seva professió. Considero que per als dissenyadors professionals ofereix una perspectiva àmplia d’un temps que alguns d’ells han viscut i els pot permetre reflexionar sobre el paper que ells mateixos han tingut en els canvis que ha viscut la professió.