Isabel Campi: “S’ha de mantenir viva la memòria de les dones dissenyadores perquè no caigui en l’oblit”

Isabel Campi és dissenyadora, investigadora i docent. Nascuda a Barcelona el 1951, va tenir clar, des de ben jove, que volia estudiar una carrera relacionada amb l’àmbit de la creació. I així va ser. El 1969 es va graduar en Arts Aplicades, en l’especialitat de disseny, i quatre anys més tard en Disseny Industrial a l’Escola Eina. Poc després entraria en una de les escoles de disseny referents a la ciutat de Barcelona, l’Escola Massana, però aquesta vegada com a docent en assignatures com Història i teoria del disseny industrial. 

Fruit d’aquesta experiència es va adonar que, a més de la creació, també li interessava la teoria i la història, dues disciplines que la van portar a llicenciar-se, amb 53 anys, en Història de l’art a la Universitat de Barcelona i a fer el doctorat amb una tesi sobre el disseny de producte al segle XX. Actualment és la fundadora i presidenta de la Fundació Història del Disseny.

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, dediquem l’En primera persona a aquesta fervent investigadora i coneixem quines van ser les grans pioneres del disseny internacional.

Quins obstacles ha hagut de superar la dona dissenyadora per destacar en aquest terreny?

La història ha sigut masclista i racista. I els homes que feien història suposaven que les dones no tenien talent, ni creativitat, ni podien arribar a l’estatus dels homes. Fins i tot, hi ha hagut dones dissenyadores que van treballar al costat de grans genis i la gent es pensava que elles eren les secretàries. I després s’ha vist que no, que eren les sòcies d’aquests. I que eren dissenyadores amb talent, que quan el marit o el soci es va morir o es van separar, elles van continuar amb els seus estudis i la seva carrera. Després n’hi ha moltes que han treballat pel seu compte i que van haver de lluitar moltes vegades per adquirir formació. Per poder treballar necessitaves tenir formació. I com que se suposava que les noies només servien per casar-se i tenir fills les mateixes famílies els hi posaven problemes. Però se’n van sortir.

En la teva experiència docent, has percebut encara diferències entre l'accés de dones i homes als estudis de disseny?​

Jo he sigut professora a escoles de disseny fins que em vaig jubilar. I sense que hi hagi cap pressió, les noies s’autoseleccionen. He donat assignatures d’història del disseny a escoles. Al grup de disseny tèxtil tot eren noies, el grup de disseny gràfic i interiors estava equilibrat, i al grup de disseny industrial gairebé tot eren nois. I això passava fa quatre dies, no el 1919. Les noies van a carreres de la salut i de lletres. I els nois van a carreres tècniques. Els estereotips de gènere funcionen.

Per què és important la Bauhaus en l'emancipació creativa de les dones dissenyadores?

El cas de les dones de la Bauhaus és molt interessant. La Bauhaus aparentment no era una escola discriminatòria. Quan es va fundar van sortir proclames dient que era una escola oberta a tothom, sense distincions de sexe ni races. Però després quan les dones hi accedien només se les dirigia cap al taller tèxtil perquè creien que les noies només podien fer disseny tèxtil. I les que van voler anar al taller de fusteria o al taller metàl·lic els hi van posar moltes pegues, però elles se’n van sortir i hi van entrar.

A més la Bauhaus estava molt preocupada per no semblar una escola d’arts i oficis de noies, perquè en aquella època n’hi havia a Alemanya. Estaven molt preocupats per la imatge de l’escola. Quan aquesta va obrir el 1919, la meitat de l’alumnat eren noies. I després el nombre de noies estudiants va anar baixant perquè la Bauhaus es va convertir en una escola més tècnica. El més curiós és que, anys més tard, el taller tèxtil va ser un dels més productius i  rendibles de l’escola.

I l’Escola d’Ulm?

L’Escola d’Ulm va es va fundar entre el 1953 i el 1955, coincidint amb la segona onada del feminisme. I tot i que no hi van entrar moltes dones, va tenir un paper molt més normalitzat. Les que en van sortir encara viuen, i han creat una associació de dones de l’escola de l’Ulm. I diuen que, per elles, era molt estimulant tenir la sensació que participaven en la nova cultura de l’era tècnica.

No ho van tenir tan complicat com les noies de la Bauhaus, però tot i així també expliquen que es van casar amb companys seus, i que la seva feina va quedar una mica amagada perquè s’explicava que els creatius eren ells. I elles, les ajudants, les que cuidaven els nens.

Lilly Reich va treballar amb Mies van der Rohe, i Charlotte Perriand amb Le Corbusier. Quina visibilitat van tenir aquestes dissenyadores?

Cap. Lilly Reich va caure totalment en l’oblit. Ella era la sòcia i parella de Mies van der Rohe. Però quan ell va anar als Estats Units, Lilly Reich es va quedar a Alemanya i va continuar treballant pel seu compte. El seu llegat va quedar totalment oblidat, fins que fa uns anys una investigadora va trobar en el llegat de Mies van der Rohe, que està al MoMa de Nova York, uns plànols firmats amb les inicials ‘LR’. No sabien de què es tractaven, fins que fent investigació, i ajudats per una neboda seva, van descobrir que aquells plànols eren de Lilly Reich. I aquí van començar les investigacions. Laura Martínez de Guereñu, per exemple, ha fet una investigació exhaustiva sobre Lilly Reich i resulta que va treballar moltíssim a l’exposició del 29 al pavelló alemany. Ella va tenir un paper cabdal en el projecte, va firmar el contracte juntament amb Mies van der Rohe i no se la mencionava.

Per la seva banda, Charlote Perriand va treballar un parell d’anys amb Le Corbusier en disseny de mobiliari. Es pensaven que era l’ajudant i que no havia tingut cap paper en els seus projectes, quan resulta que Charlote Perriand, després de treballar amb Le Corbusier, va continuar treballant pel seu compte.

Quina llàstima que el reconeixement sempre arribi més tard, a conseqüència d’investigacions i no en el seu moment. Ens pots destacar algunes dissenyadores invisibles durant el seu temps?

Ray Kaiser i Charles Eames es van conèixer a la Cranbrook Academy of Art. Ella era escultora i ell era arquitecte. I es van casar i van treballar tota la vida junts. Quan ell es va morir bastant jove, Ray Kaiser va continuar fins que es va jubilar. Però no la citaven mai i en els projectes només sortia el nom de Charles Eames. Fins que unes investigadores van descobrir que ella no era ni la secretaria ni l’ajudant, sinó que era una dona amb una creativitat fantàstica i que portava la part més creativa del disseny, mentre que Charles Eames portava la part més estructural. Ara ja ningú gosa dir que el Charles Eames treballava sol.

El cas de les americanes i la indústria de l’automòbil és poc conegut. Treballaven a General Motors i havien estat contractades per treballar en el disseny d’interiors de totes les gammes i marques del grup. L'empresa s'enorgullia d'elles i el seu director les anomenava “les damisel·les del disseny”, cosa que a elles no els agradava gens perquè no es posava en valor la seva qualitat. Moltes dissenyadores deien “No dissenyem tant per a autorepresentar-nos, sinó per fer coses útils i pràctiques”. Al sector de l’automòbil també cal destacar Suzanne Vanderbild, que va treballar 25 anys a General Motors i va arribar a ser la directora de la divisió Chevrolet Interior II.

També cal destacar Florence Knoll, una dissenyadora americana molt ben formada que es va casar amb Hans Knoll, director d’una empresa molt important de mobiliari. Al cap d’uns anys, ell es va morir, ella va continuar al front del departament de l’empresa i va dissenyar molts mobles per a Knoll. Per la seva banda, Anna Castelli-Ferrari va dissenyar unes peces molt conegudes, els mobles de plàstic Kartell, que encara es fabriquen. De fet, els seus mobles són considerats com una icona del disseny italià dels anys seixanta.

Quines són les dissenyadores de l’actualitat a quin no hem de perdre la pista?

Actualment a escala internacional és molt famosa Patricia Urquiola, una dissenyadora basca que treballa a Milà. De gràfica n’hi ha de molt bones, per exemple Ana Zelich, una pionera del disseny digital que va anar a treballar als Estats Units. Tampoc cal no oblidar Pilar Villuendas, que va tenir un paper molt important en els Jocs Olímpics, o Carmen Vives, molt bona dissenyadora.

S’ha de mantenir viva la memòria de les dones dissenyadores perquè no caigui en l’oblit. Però aquí portem una generació de retard. Jo crec que som les mateixes dones les que ens hem de creure que valem. No dic que la culpa sigui de les mateixes dones, però ens ho hem de creure. I a la vegada, aquestes dissenyadores han de ser referents pels estudiants actuals. És molt important que els estudiants tinguin referents de dones que venen de carreres tècniques. Espero que la presència de la dona dissenyadora canviï. Ha canviat, però encara ha de canviar més.