Prisar una tela per ajustar-se al cos

Mariano Fortuny (1871-1949) va ser artista, escenògraf i empresari tèxtil. Des de 1902 va col·laborar amb la seva companya Henriette Nigrin (1877-1965), amb el nom complet de Àdele Henriette Elisabet Nigrin Brassart, que es va casar amb Mariano Fortuny el 1924, i va col·laborar amb ell en la creació d’estampat de teles, tints i vestits fins a la mort del artista. Els estudis de Silvia Bañares han fet possible canviar l’autoria de la invenció del teixit i dels famosos vestits Delphos i Peplos, per tal d’incloure a Henriette Nigrin en la documentació i en l’autoria*: “desde su llegada a Venecia en el año 1902 hasta la muerte de su marido en 1949, Henriette estuvo al frente del proceso creativo desempeñado en el Palacio Pesaro Orfei, lugar en el que además se vendían sus creaciones”.

El disseny de les túniques Delphos i Peplos probablement està inspirat en l’estàtua de l’auriga de Delphos, que es troba al Museu del Louvre. Els vestits van ser patentats el 1909, molt abans dels vestits dels anys vint que deixaven el cos en llibertat. A la patent que ha consultat la investigadora Silvia Bañares, Mariano Fortuny escriu a mà que el teixit prisat i ondulat de seda és un invent de Henriette Nigrin. 

Van crear una enginyosa màquina per prisar teixits de seda. Els colors, obtinguts a base de tints naturals i altres, els produïen Fortuny i Nigrin a la seva fàbrica de Venècia amb un gran secretisme; tant que, quan va morir, es diu que la seva dona va llençar-ho tot al Gran Canal de Venècia. 

La transcripció seria: “Ce brevet est de la propriété de Madame Henriette Brassart qui est l’inventeur. J’ai pris ce brevet en mon nom pour l’urgence du depôt... Le 10 juin 1909 à Paris. Fortuny”. **

En l’esmentat article, Bañares cita a Mariano Fortuny, que explica com col·laboraven: “Ma femme et moi, nous avons fondé, au Palazzo Orfei un atelier d’impression suivant une méthode entièrement nouvelle. Cette industrie a commencé par les châles en soie et s’est développée avec des robes”. ***

La investigadora Sílvia Bañares ha trobat a la Biblioteca Nacional Marciana de Venècia un esborrany d’una carta que escriu Henriette Nigrin (que és com es deia a ella mateixa), on afirma que els vestits són de la seva creació:

“Per quanto concerne al Delphos, dopo maturo esame, e ciò mi fatto ritardare a responderti, sono venuta nella determinazione irrevocable di cessare la produzione a carattere commerciale. Considero poi che tali vesti, ancor più di tante altre, sono de la mia propia creazione, desidero che non siano riprese da altri, e pertanto al commercio della Delphos si deve porre la parole ‘fine’”. ****

Per dur aquesta túnica, no calia portar ni cotilla ni gaire roba interior. El vestit podia portar una mena de folre de lli a la part superior, i a vegades es venia amb unes calces de la mateixa seda. Al principi de la seva producció només es portava en espais interiors per a festes privades, per què exposava el cos a mirades alienes. La túnica va tenir tant d’èxit que es confeccionar de 1907 fins a 1952: totes les dones riques del món n’havien de tenir una.