Vinçon, set anys després
El 30 de juny del 2015, ara fa set anys, la icònica botiga Vinçon va tancar les seves portes. Referent del disseny a la ciutat de Barcelona i també a nivell internacional, la seguim recordant a través de les seves famoses bosses, els seus objectes i el record col·lectiu que encara segueix viu. I és que recentment, des del Museu del Disseny i l’editorial Tenov, vam presentar VINÇON. 1929-2015, el tercer volum de la col·lecció ‘Imprescindibles’. Al voltant d’aquest llibre i coincidint amb aquesta efemèride, parlem amb l’ànima i propietari de Vinçon, Fernando Amat, i els autors del llibre, María José Balcells i Oriol Pibernat.
“Vinçon és com una pel·lícula molt llarga”
Conversa amb Fernando Amat, propietari de Vinçon
Què és per a tu Vinçon?
És com una pel·lícula molt llarga. Tot i que va acabar amb el tancament, en recordar-ho sempre em venen les coses bones... rarament les dolentes (que també les teníem).
Quin creus que va ser el secret de l’èxit de Vinçon?
Vinçon va començar a ser un èxit a partir de 1990. Els primers anys, a la dècada dels seixanta, van ser durs. Recordo el meu pare demanant préstecs per arribar a final de mes.
El secret és que va ser una empresa familiar, cadascun de nosaltres vàrem anar escollint aquella feina que ens agradava més. Jo vaig triar allò que em semblava més interessant: els objectes. Per sort, el meu nebot Sergio va descobrir que la cerca de productes era força divertida i va ser una gran ajuda per la meva feina. Molts anys de viatjar arreu del món i moltes anècdotes. Sempre penso que jo em vaig quedar la part més interessant!
Com seria Vinçon si encara no hagués tancat?
Jo estic segur que no haguéssim superat la crisi de la Covid-19. Molt trist, molt trist. Segur.
Dissenyadors i dissenyadores de renom estan vinculats a Vinçon, com és el cas d’América Sánchez, Javier Mariscal i Pati Núñez, entre d'altres. Aquesta darrera va dissenyar les conegudes bosses per a les campanyes de Nadal. Què representava per a la botiga fer campanyes o incorporar noves peces dissenyades per professionals de renom? Com anàveu a buscar aquests dissenyadors? I per a aquests professionals, què representava per a ells treballar per a Vinçon?
No tots els dissenyadors eren professionals de renom. L'any 2009 la bossa la va fer en Jaume Bessó, un pacient que vaig conèixer quan vaig fer de jurat d'un premi organitzat per la Fundació de Salut Mental CPB. Vam tractar-lo com si fos un professional i el resultat va ser genial. Es pot veure a la pàgina 287 del llibre. Rarament buscàvem dissenyadors de producte. Buscàvem directament els productes sense tenir en compte qui els havia dissenyat.
Al llarg de tota la trajectòria de Vinçon s'han dissenyat i venut una gran quantitat de peces i objectes. Ens en podries destacar alguna? Què tenen d'especial?
La quantitat de referències que gestionàvem era aproximadament de 10.000. Avui mateix he fet servir una cullera per a sopa que vàrem vendre durant anys. No sé qui la va dissenyar, possiblement quan ho varen fer per primer cop la paraula disseny no existia. El model es deia Baguette i la fabricava una empresa del Poblenou que es deia Metales y Platería RIBERA (Can Culleres). Encaixava perfectament amb la nostra col·lecció. Crec que pot ser un exemple de la nostra manera de trobar productes permanents.
Es compleix el setè aniversari del tancament de Vinçon. Com han estat aquests set anys?
Els tres primers anys van ser tristos. Després vaig anar obrint noves possibilitats. M'agrada explicar que estic aprenent una feina de fusteria. Trobo que fer-ho amb les mans i amb les millors eines que puc trobar em dona molta satisfacció. Si m'equivoco, torno a començar fins que mitjanament m'agrada. Quin miracle...
“A Vinçon van ser pioners i innovadors en molts aspectes”
Conversa amb Maria José Balcells, autora del llibre VINÇON. 1929-2015
Com va ser el procés de documentació i recollida d’informació?
El juliol de 2015, un cop Vinçon ja havia tancat, es va fer una primera visita per saber quina era la documentació que quedava a la botiga i què podia ser d’interès. Allò que vam seleccionar es va portar al magatzem que tenien a l’Hospitalet de Llobregat i, des de setembre fins a final d’any, pràcticament tot l’equip del Centre de Documentació vam anar dos o tres dies per setmana per seleccionar, inventariar, netejar i posar en material de conservació tota la documentació. Aquests mesos vam comptar amb l’ajuda d’en Fernando i en Sergio Amat i també d’en Basilio, un dels treballadors més antics de l’empresa, que ens va ajudar a identificar alguns materials i ens va explicar moltes històries.
Quin tipus de documents i d’objectes formen l’Arxiu Vinçon?
Els 46 metres lineals que ocupa l’arxiu estan integrats per documentació molt diversa que ajuda a entendre i a reconstruir la història de l’empresa. Hi ha des del primer llibre de matrícula, on apareix l’entrada a les oficines de Jacinto Amat l’any 1934, fins a fotografies de les darreres setmanes de la botiga. També tots els expedients d’importació de productes dels anys 80, que ens permeten conèixer què es venia a la botiga, documentació diversa sobre la Sala Vinçon o sobre diferents aspectes de la botiga de Madrid.
Vau trobar algun document en concret que no us esperàveu?
Vam tenir moltes sorpreses perquè, a banda de tot el material més conegut, vam trobar documentació interna que permetia conèixer el funcionament de Vinçon, estudiar tota l’estratègia que hi havia al darrere i demostrar que van ser pioners i innovadors en molts aspectes.
Quina diferència hi havia entre la Vinçon creada per Hugo Vinçon en els seus inics i la de la família Amat?
Fins a la incorporació de la segona generació de la família Amat, Juan i Fernando, el negoci va ser bastant similar, sobretot pel que fa al tipus de producte (vaixelles d’estil clàssic, petits mobles, objectes de regal, etc.). És a partir de finals dels anys 60 que Vinçon va fer un gran canvi. Van introduir l’autoservei, una cosa completament desconeguda en aquells moments i van incorporar un sistema expositiu modular que donava un aire més modern. Els aparadors es van convertir en un reclam que convidava a entrar a la botiga. De la mateixa manera, el rètol de neó va ser molt característic i únic durant aquests primers anys.
Quin creus que va ser el secret de l’èxit de Vinçon?
Personalment, crec que hi ha dos factors fonamentals: la ironia i la intel·ligència en la selecció de productes. Crec que aquella decisió que van prendre els dos germans Amat “vendrem allò que nosaltres ens quedaríem” va ser molt agosarada però va funcionar.
Quins són, per a tu, els objectes més icònics de Vinçon?
Sens dubte el calendari i les bosses. Crec que tots dos són un clar reflex dels factors que apuntava abans: la intel·ligència del producte, amb un calendari simple i visible nascut de la mà d’un dels mestres del disseny gràfic, i la ironia, amb bosses com la de ‘Sociedad no anónima’, amb les figures dels germans Amat dibuixades per Javier Mariscal o la del pernil de la crisi de Juli Capella en són clars exemples.
“Vinçon era diferent perquè aquells que se’n feien càrrec ho eren”
Conversa amb Oriol Pibernat, autor del llibre VINÇON. 1929-2015
Per què Vinçon ha estat tan important per la història del disseny de Barcelona?
Les ciutats són nuclis de cultura, vida social i intercanvi econòmic. Vinçon va destacar en aquests tres àmbits. Masses vegades només es pensa la història del disseny com una cadena de dissenyadors o objectes icònics, però en realitat se’ns escapen una gran quantitat de preguntes. Com es distribueix aquest coneixement? Com, qui i per què els consumeixen? Com es crea aquest valor cultural? Si ens fem aquestes preguntes des de Barcelona, no ens podem escapolir de parlar de Vinçon. No és que simplement contribuïssin a «introduir» el disseny o a popularitzar-lo. El que va fer Vinçon és conformar una idea del que es podria entendre per disseny a Barcelona.
I en l’àmbit social, quin impacte va tenir?
Amb una certa perspectiva, es veu molt clar quan una cosa connecta o desconnecta amb el seu temps. I no hi ha dubte que Vinçon va connectar amb el seu temps. Jo em refereixo, sobretot, als canvis que es van produir quan la botiga va passar a mans del germans Amat. Vinçon va ser un agent actiu d’aquests canvis, i d’aquí el seu prestigi i el seu èxit. Va donar noves opcions de consum a quasi tres generacions i va ser l’imant que va atreure i magnetitzar uns grups urbans de procedències culturals diverses. A Vinçon s’hi van acabar donant cita la senyora María i l’arquitecte, el públic familiar i l’estudiant de Belles Arts, els que es casaven i els que no pensaven fer-ho mai.
Quin creus que va ser el secret de l’èxit de Vinçon?
Doncs aquesta completa la pregunta anterior. Com va ser que Vinçon va crear aquest públic i com en va anar captant-ne més? Al meu parer, si hagués de resumir quines són les decisions de més encert que es van prendre, parlaria de les que corresponen al llibret, a la ‘posada en escena’ i a la interpretació actoral. El llibret o guió correspon a la selecció de productes feta, es creava un univers divers, però alhora coherent, del gust per les coses domèstiques apreciables, bé per la seva simplicitat, bé per la seva curiositat o bé pel seu interès cultural. Amb la ‘posada en escena’ em refereixo al disseny de l’espai i a la presentació dels productes, molt acurada en el sistema d’autoservei. Finalment, la interpretació completa aquest espectacle teatral amb una actuació desenfadada, natural i espontània que et feia sentir còmode dins la botiga, molt al teu aire, sense les molèsties del protocol del consum. Tenies atenció si la volies i si no practicaves desinhibidament la curiositat per les coses sense que ningú no et molestés. I aquí cal remarcar la complicitat que trobava el visitant en l’humor lleuger, per la majoria de receptors, o en una ironia més aguda, per qui sabia entendre-la. Això ho trobaves en la gràfica i en els missatges verbals, però també en l’arbre per pixar el gos o en els dependents circulant amb patinet. Vinçon era diferent perquè aquells que se’n feien càrrec ho eren. Aquestes diferències acabaven implicant la gent i ampliaven els cercles de fans, de fidels i de freqüentadors del local.
Quina importància va tenir la Sala Vinçon?
La importància de la Sala va ser doble: per la mateixa botiga, d’una banda, i per l’escena cultural de la ciutat, de l’altra. Va ser un lloc d’oportunitat per a molts creadors emergents. Es van presentar propostes que no haguessin encaixat en cap galeria comercial i, en aquest punt, cal reconèixer-li un paper molt destacat en el descobriment de talent o en donar cobertura a moviments renovadors. Una característica molt remarcable és l’aparent manca de coherència en la seva línia d’exposicions. Va ser una programació sense prejudicis, sense categories estètiques o generacionals preconcebudes. Se cercava el talent, la creativitat i un cert punt de provocació. La Sala cobreix un període llarg de temps i hi ha diferents etapes, i en algunes dominava més una cosa i en altres l’altra. No es podria entendre de l’escena artística i del disseny a Barcelona sense percebre’n la seva incidència, sobretot a les dècades dels setanta i vuitanta. La Sala va aportar una altra mena de públic i va afegir valor a la botiga.
Quins són, per a tu, els objectes més icònics de Vinçon?
Molts que ho són per a mi ho deuen ser per molta més gent. Com a objecte gràfic, sens dubte les bosses de Nadal i el calendari. Entre les bosses la primera, la de la mà verda amb sis dits d’América Sánchez i la del motiu que es reprodueix a la portada del llibre amb els dos germans Amat. Pel que fa als objectes, em decantaria per les sabatilles xineses i el trineu. El producte que tinc més present cada dia mentre sopo a la cuina és el llum de suspensió Boqueria, una altra edició pròpia de la botiga.