En record de Joan Vila-Grau (1932-2022)

Joan Vila-Grau ens ha deixat sobtadament. Fill i net de pintors, Antoni Vila Arrufat i Joan Vila Cinca foren el seu pare i l’avi, respectivament. Pintor, vitraller i gran coneixedor de la història del vitrall, reconegut internacionalment, cap al 1960 va ser també fundador i membre del grup La Cantonada, que va aportar una síntesi entre la tradició i el disseny contemporani. En aquesta etapa va ser també cofundador i promotor de la revista d’art Qüestions d’Art, (1967-1974) editada en català, membre d’Ars Sacra en la segona etapa (1960-1974) i director de la Galeria AS (1973), un dels primers centres on van tenir lloc exposicions de disseny industrial, la nova joieria i l’obra gràfica.

Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, era també membre destacat del Corpus Vitrearum Medii Aevi, entitat de la Unió Acadèmica Internacional, constituïda per una vuitantena d’experts de tot el món, de la qual forma part l’Institut d’Estudis Catalans. Va ser Joan Ainaud de Lasarte, director del projecte, qui li encarregà la investigació sobre els vitralls medievals catalans publicats en sengles volums fets en col·laboració amb l’esmentat historiador de l’art.

A més de la seva trajectòria pictòrica sobre tela, Vila-Grau va treballar en nombrosos projectes murals conjuntament amb Jordi Aguadé, amb qui experimentaren tot de nous procediments al servei de la llibertat creativa. Així mateix, el gust per les fustes velles trobades el portaren a realitzar als anys setanta les Tanques pintades, i treballades amb volum, i els Instruments per a la música del silenci (1986-1992), simbiosi entre la seva recerca per assolir l’essència de les formes i l’harmonia musical.

Com a artista del vitrall, s’inicià de la mà del mestre Jeroni Granell i Carbonell l’any 1954 (el Fons Rigalt, Granell i Cia. es conserva al centre de Documentació del Museu del Disseny). La seva gran contribució va ser portar el vitrall a la contemporaneïtat, més enllà del vitrall històric figurat. Vila-Grau va donar forma i color al vitrall abstracte, conceptual. Entre 1964 i 1966 realitzà un dels primers grans conjunts d’aquest  caràcter, a la barcelonina parròquia de la Pau, una bella simfonia de tons blaus de ciment armat i lloseta de vidre. De fet, ja siguin de caràcter religiós civil, Vila-Grau no deixarà mai de conrear, investigar i innovar en l’art del vitrall, i el 1987 va arribar a crear l’Institut del Vitrall  amb un triple objectiu: estudiar, conservar i restaurar els vitralls catalans, i alhora impulsar el vitrall contemporani. Malgrat l’interès d’abast patrimonial nacional, el projecte, però, no comptà amb el suport necessari i no reeixí.

Però tot plegat va fer que l’any 1999 rebés l’encàrrec de realitzar el conjunt de vitralls de la Sagrada Família, sens dubte, el projecte més important a escala internacional en el camp del vitrall entre el segle XX i XXI. “El sol és el millor pintor” és una afirmació que Gaudí i Vila-Grau compartien. Per això, l’interior de la basílica esdevé un calidoscopi gegantí, fruit d’un gran estudi del color i l’espai.

Recordo la sort d’haver pogut assistir, a mitjan 2001, a la col·locació del primer vitrall de la basílica, dedicat a La Resurrecció. Es tractava de la col·locació de l’el·lipsoide de 6 x 3 m., que corona el conjunt, un gran esclat de color, dels tons terrosos al groc i el blanc, que evoca la llum intensa de la Resurrecció. Una experiència cromàtica inoblidable.            

Finalment, cal recordar el grup de La Cantonada integrat per Jordi Aguadé, ceramista, Jordi Vilanova, decorador, Aureli Bisbe, joier, Jordi Bonet, arquitecte i el mateix Vila-Grau, el membre més jove. Al llarg de quinze anys, el seu repte principal va ser posar a l’abast del públic uns objectes d’ús quotidià i domèstic de qualitat, basats en la senzillesa i els materials autòctons i tradicionals, i fets a partir de sèries petites adequades a les necessitats del públic potencial. Defensaven un disseny mediterrani empeltat de la “saviesa anònima” de la creació artesana. És a dir, proposaven una tercera via, més enllà del disseny industrial i l’artesania, un disseny més personalitzat, treballant sempre en equip, discutint i compartint tots els projectes, tant d’interiorisme com el disseny de vitralls, joies, mobles, objectes ceràmics i fins i tot innovadors objectes litúrgics, un veritable projecte pluridisciplinar.

La Cantonada està ben representada en les col·leccions del Museu del Disseny de Barcelona. Dissenys de tots ells -mobiliari, ceràmica, joies-, i en concret de Vila-Grau, en formen part. D’ell pot destacar-se la col·lecció de dissenys per a estampats, com l’anomenat Galceran o el dels soldadets, pensat per a les estances infantils, que van fer-se populars en forma de cortines, cobrellits, coixins o entapissats de mobles.

Cal recordar, a més, que Joan Vila-Grau ha estat un home d’una gran cultura, una sensibilitat profunda i una ironia finíssima. Gràcies, Joan, pel teu mestratge.

Pilar Vélez
Ex-directora del Museu del Disseny de Barcelona