En marxa. 1950-1990

El tercer àmbit analitza una època en la que el disseny i l’arquitectura van experimentar una dinàmica sense precedents.

El progrés tècnic va suscitar l’esperança d’una nova societat en la que la gent viuria còmodament en edificis moderns, lluminosos, equipats amb electrodomèstics pràctics i replets de bens de consum. Això es va traduir en una època de molta feina per als dissenyadors. En aquella època, moltes dones es van establir en àmbits tradicionalment masculins com l’arquitectura, el disseny de mobles o el món acadèmic. A més, el cicle de producció de mercaderies i bens depenia de les dones, però només com a consumidores i no com a productores o creadores. Aquesta ambigüitat es pot apreciar al material que s’hi exposa sobre la Swiss Exhibition for Women’s Work SAFFA, celebrada a Zúric l’any 1958. L’estrena de l’exposició trenta anys abans a Berna havia estat impulsada pel moviment sufragista. No obstant això, l’edició de Zúric del 1958 va promoure una imatge conservadora de la dona, consolidant el clixé de que existien ocupacions més femenines i menys femenines. Un equip especialment seleccionat d’arquitectes i artistes va dissenyar el recinte i els edificis en els què es mostraven les feines “típiques” de dones com els de mestra o infermera. Un altre tema de la mostra era la llar, amb una torre residencial i maquetes de cases que intentaven conciliar la tradició amb la modernitat i presentaven la llar com l’esfera pròpia de la dona. En aquest àmbit també es mostra la feina d’algunes dones dissenyadores que van convertir l’estereotip de mestressa de casa que cuida la família i manté la llar neta i ordenada en carreres d’èxit. Si el cànon del disseny les ignora en gran mesura no és només perquè el seu treball es considera sovint de caràcter “femení”. L’exposició destaca figures com les de Brownie Wise, que no va dissenyar els icònics recipients de Tupperware, però sí que va inventar l’innovador sistema de comercialització del producte amb festes a domicili, o Enid Seeney, ceramista creadora de la vaixella Homemaker, un èxit de vendes als anys 50. A més, s’hi pot veure material d’exposicions com la Neues Wohnen, organitzada el 1949 a Colònia pel Werkbund, o la Britain Can Make It, celebrada a Londres l’any 1946. Aquestes mostres van donar a conèixer el disseny modern a un públic molt ampli.

Un altre dels aspectes que presenta el tercer àmbit és el de les dones dissenyadores que feien tasques docents a més de treballar creativament. És el cas de Gunta Stölzl, la primera dona que va dirigir un taller de la Bauhaus, el de teixit. O el de Lucia DeRespinis, una de les primeres dones llicenciades en disseny industrial en el Pratt Institute de Nova York, que va esdevenir també una de les primeres professores del centre.

Aquest àmbit també mostra la realitat de l’època en els països socialistes europeus. En aquests, les dones han de participar en la vida pública i en la producció de bens i mercaderies, però moltes treballadores també s’havien d’ocupar de la família i la llar, a més d’organitzar l’abastiment en un context d’escassetat constant. La ideologia també impera en el disseny, definit com una tasca col·lectiva. Per això, les dissenyadores treballen en instituts públics o agrupacions industrials, i les carreres independents són escasses.

A més, es repassa la trajectòria de parelles, en l’àmbit del negoci i en la vida privada, que dissenyen en estreta col·laboració. Per exemple, Trix i Robert Haussmann o Lella i Massimo Vignelli són parelles de socis que projecten una imatge conjunta, ha hagut de passar molt de temps perquè es reconegui la participació de les dissenyadores en l’èxit de la societat. Per altra banda, es remarca el paper de dues empresàries claus per a l’expansió del disseny a l’època a una i altra banda de l’Atlàntic. Des de les seves empreses, Maddalena de Padova i Florence Knoll van contribuir a consolidar els noms d’arquitectes i dissenyadors com ara Ludwig Mies van der Rohe, Harry Bertoia o Achille Castiglioni entre el públic. També s’analitza el cas d’Armi Ratia, cofundadora de Marimekko, una companyia tèxtil finlandesa que va marcar una època gràcies als seus estampats alegres i colorits.